logoLL

 

sa

Presentació Introducció Els cinemes de Ripoll Ripoll com a escenari.

El Cinematògraf:

Un substitut del teatre?

Colofó

Bibliografia

 

VERSIÓ ACTUALITZADA 2013. DE ROSA MARIA SERRA REIXACH.

 

 

HISTÒRIA DEL CINEMA A RIPOLL

I Primera etapa (Des dels inicis-1936).
II El cinema durant la guerra civil (1936-1939)
  III Segona etapa: la postguerra: El cinema comercial.  La I Setmana d’Estudi del Cinema Espanyol.

  IV Tercera etapa: El Cinema a partir de 1960: La II Setmana d’Estudi del Cinema Espanyol..La III Setmana d’Estudi del Cinema Espanyol..

 El cinema comercial de 1962 a 1978.  El cine-club de l’ARIC (1963-1978...)
V Cinema des dels anys 80 fins ara.

 

 

 

 

 

PRESENTACIÓenrere

A l'hora de fer un repàs pel que ha estat l'activitat cinematogràfica a la vila de Ripoll, ens hem endut una grata sorpresa. Hem descobert d’una banda, mitjançant les revistes locals, l'existència d'un grup d'intel.lectuals ripollesos afeccionats al Cinema, els quals portaren a terme iniciatives culturals en aquest àmbit molt lloables. Aquestes iniciatives es van reflectir en diverses activitats de què hem volgut parlar en els capítols referents al desenvolupament de les Setmanes de l’Estudi del Cinema espanyol i al naixement de l’Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals ARIC, sobretot.
Però, d’altra banda, també ens ha penat el fet que aquest interès pel setè art, més ben dit pel cine-art, no hagi estat compartit per la majoria dels ripollesos i que el gran públic hagi preferit un "Cinema comercial", sobretot nord-americà, de pur entreteniment, al qual també hem hagut de dedicar bona part del treball, en ser al cap i a la fi, l’exitós i predominant.
Hem cregut convenient seguir cronològicament la història del cinema a la vila de Ripoll en diferents etapes:
La primera, des del seus inicis a principis del segle XX, fins al principi de la guerra civil, el 1936; la segona, l’etapa de la guerra civil, la tercera des dels inicis de la postguerra fins al 1960, moment en què s'iniciaria la quarta etapa i la cinquena, des dels 80, es perllonga fins a l'actualitat.
Hem inclòs uns altres apartats: Els cinemes de Ripoll, és a dir les sales i teatres on s’han exhibit els films; Ripoll com a escenari, i els escrits que suscità l’arribada del cine a la vila i que molts consideraren negatiu i perjudicial per al teatre o fins i tot per al ciutadà.

A l'hora de justificar aquesta divisió hem de recórrer a diferents explicacions.
En primer lloc, el context històric és un factor determinant per establir cronologies, per això cal tenir-lo en compte quan es pretén perioditzar un conjunt d'esdeveniments. En el cas del cinema ripollès al llarg del nostre segle, tampoc podem deixar de banda el fet històric que parteix la història del nostre segle en dues etapes. Ens referim a la guerra civil. És evident que suposà una ruptura en la vida quotidiana i cultural dels espanyols, entre els quals, catalans i concretament, els ripollesos.
Després del conflicte bèl.lic, ja als 60, assistim a una incipient renovació cultural, de la qual el cinema forma part, i que en els primers anys dels segle era impossible de desenvolupar en els mateixos termes. Calia, doncs, separar aquests dos períodes inicis-1939 i 1939-1960.
El pas del tercer al quart període es recolza en un fet encara més clar: la revitalització de la vida cultural a Catalunya, i, per consegüent, també a Ripoll. El cinema se'n veu beneficiat. És el moment en què apareix el Cine-Club i en què es fan concursos de cine-amateur.
Però no solament el diferent context històric exigia una divisió de l'activitat cinematogràfica, sinó que la mateixa concepció que es té del setè art evoluciona en concordança amb la divisió cronològica, com ja tindrem ocasió de comprovar-ho.
Els diferents períodes venen a ser els passos que avancen cap a una consolidació de l'activitat cinematogràfica com a una activitat artística a la vila de Ripoll, fins arribar, lamentablement, a un anquilosament per la total i definitiva consolidació del cinema comercial que ha empès sempre fins a vèncer.
Tinc l'orgull d’haver fet el primer estudi que pretén aproximar-se, amb l'objectivitat del foraster, a l'activitat cinematogràfica de la vila de Ripoll.

APÈNDIX: LA VERSIÓ ACTUALITZADA
El 1996, aprofitant la meva presència a Ripoll, com a professora de l’IES Abat Oliba, i la necessitat de fer un treball mentre cursava Hª de l’Art per a l’assignatura d’Història del cinema, vaig emprendre la tasca d’estudiar el cinema en aquesta vila sense massa pretensions d’exhaustivitat. D’ençà han transcorregut molts anys.
Sí, exactament, han passat disset anys des de llavors, temps en què no solament crec que he après a fer allò que més m’agrada en aquesta vida, investigar i escriure, sinó que també la societat ha experimentat canvis: sobretot s’ha modernitzat tecnològicament.
Efectivament, les noves tecnologies aplicades a la cultura han donat excel·lents fruits: vegeu com els arxius comarcals i biblioteques han pogut recuperar i difondre textos antics, mitjançant la xarxa, o sia, l’internet, després d’escanejar-los, els quals abans només es podien consultar, de vegades, amb reserves i sempre amb molt de compte per la seva fragilitat.
Sens dubte, les eines tecnològiques són actualment un ajut fonamental en la tasca d’investigació.
Aquest fet, la facilitat d’accés a certs documents, ha estat decisiu en la meva nova empresa d’ampliar i actualitzar la informació incompleta que vaig oferir en la primera versió i que teniu disponible a la web. http://rosamariaserra.cat/textos/cinemaaripoll.pdf
No ha estat aquesta l’única raó per la qual he tornat al tema, també ha estat la troballa d’imatges en un racó amagat de casa i un cop més, la tecnologia ha permès que pogués pujar-les a la web.
La meva disponibilitat de temps i la meva constant ànsia d’investigar també ha fet possible aquesta edició.
En aquesta versió de 2013 he pogut afegir dades del cinema comercial i no comercial de la primera època, mitjançant revistes editades a principis del s. XX, i d’èpoques posteriors, així com he pogut ampliar la informació sobre l’ARIC, gràcies a l’accés a la circular per als socis.
He incorporat les imatges i tot allò que he cregut convenient per donar una visió més àmplia i dinàmica del cinema ripollès. He corregit alguns errors i espero no haver-ne comès gaire més.
Tinguem clar, doncs, a l’hora d’actualitzar la informació, que hem de tenir en compte les webs i els documents en format pdf. Disponibles en cada moment, d’ara endavant ens hi haurem de referir. Per exemple, per a la introducció podeu consultar el folletó turístic “El nostre patrimoni cultural”
http://www.ripoll.cat/rutacultural1.pdf
 Però vegeu a la bibliografia, les webs que podeu visitar ara per ara sobre la vila i el Monestir. I d’igual manera per a la resta d’apartats.
Vull agrair l’atenció dispensada al meu treball original a tots aquells que heu llegit online la meva primera versió.
Espero que la versió actualitzada que ara us presento us satisfagui encara més, conscient que és més àmplia i rigorosa que la primera.

1.  INTRODUCCIÓ: RIPOLL enrere
1
http://www.324.cat/elmeu324/foto/101266/Ripoll-nevat
        
Ripoll és la capital de la comarca pirinenca que comprèn  la conca alta  del riu Ter i del seu afluent el Freser. Abasta uns 73,71km2 i està a  691 metres d’altitud. La població augmentà des del 1.900, moment en què es comptabilitza el nombre de 5.887 habitants, el 1.930 ja són 8.560, quantitat que es manté als anys 50, però als 70, torna a incrementar-se ascendint el seu nombre, degut a l’onada migratòria primer i, a partir del 1..975, com a conseqüència de l’annexió del municipi de la Parròquia de Ripoll al de Ripoll, per sentència del Tribunal Suprem; fins assolir -segons dades de Dalmau-Faibella- els 12.045 hab., el 1.978( DALMAU I FONT, Agustí i FAIBELLA I MOLINA, Xavier: Història de l’Agrupació Ripollesa D´Iniciatives Culturals (A.R.I.C.) Ajuntament de Ripoll, Ripoll, 1995) , continua creixent a principis del 80, i a mitjans de la dècada comença una davallada que segueix als 90. Al 2012, són 10.904 hab. (http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=925)

L’augment de la població coincideix amb una major activitat cultural i cinematogràfica, com ja tindrem ocasió de veure en els capítols referents a la segona i la tercera etapa sobretot. L’activitat cultural es
revitalitza, efectivament, des dels 60 i prova d’això és la creació de noves entitats: Centre d’Iniciatives i Turisme, el Cercle Filatèlic  i Numismàtic, ambdós creats el 1967; el Centre d’Estudis Comarcals dEl Ripollès, el 1978, un munt d’associacions com les Agrupacions Sardanista, Agrupació Teatral Marià Font, Clubs d’Escacs i d’Excursionistes, la fundació de la Ràdio Ripoll, i la publicació de revistes i llibres sobre Ripoll.
La base econòmica municipal reposa predominantment en la indústria tèxtil, però també posseeix una indústria metal.lúrgica de llarga tradició (des del segles XVI-XVII amb la fabricació d’armes i claus) que es consolidà al segle XIX arrel de l’extracció de carbó de Surroca, i  una producció de maquinària elèctrica. El turisme i el comerç completen l’oferta del municipi en l’àmbit econòmic.
Els anys 50-60 es creen noves empreses dels sectors esmentats i a més, apareix un nou ram industrial: el del paper. El 1963 Catalunya comença una nova etapa industrial amb la reconversió del sector tèxtil que suposa una important pèrdua de llocs de treball a la vila de Ripoll. La crisi arriba també al sector metal·lúrgic els anys 70.
Els orígens de la ciutat es vinculen a la construcció del Monestir de Santa Maria de Ripoll en temps de Guifré I, el primer comte sobirà de Catalunya, qui fundà el monestir l’any 879. La consagració tingué lloc uns anys més tard, el dia 20 d’abril del 888. Fou engrandit i restaurat successivament. El monestir és sobretot l’obra dels abats Arnulf (977) i Oliba, bisbe de Vic, que elevà el monestir a basílica l’any 1032. En aquests moments (s. X i XI) la ciutat es comença a fortificar, coincidint amb l’època d’esplendor del monestir benedictí, que té una significació especial en la memòria històrica catalana. Josep Pla digué que “dins els seus murs mil.lenaris, s’hi forjaren la nostra primigènia manera d’ésser, el nostre caràcter, els nostres vicis i les nostres virtuts, la nostra manera d’enraonar. Ripoll fou durant segles el focus potent de la nostra
civilització pirinenca, alma mater d’una col.lectivitat que ha perdurat, d’una comunitat històrica arrelada.”(PLA, Josep: Guia de Catalunya . Eds. Destino, Barcelona, 1971, p. 100 i ss.)
El Decret de Nova Planta (1714) dictà la integració de Ripoll al corregiment de Vic, i l’autorització per continuar la producció d’armes i canons. El 1794, la ciutat és ocupada pels francesos i desmantellaren la seva indústria militar.
L’any 1835 el vandalisme polític, és a dir, l’incendi i el saqueig carlista, debilità encara més la vida econòmica de Ripoll.

El monestir estigué durant molts anys en un estat d’abandonament complet i lamentable, però gràcies al bisbe Morgades, fou restaurat i fou novament consagrat el dia 1 de juliol de 1893. Elies Rogent, gran enamorat de l’arquitectura romànica, salvà tot el que pogué. La imatge de Santa Maria i el sepulcre de Berenguer IV el Sant, fundador de la Confederació catalano-aragonesa, la famosa biblioteca, on es devia elaborar la coneguda Biblia de Ripoll, el valuosíssim arxiu –considerat un dels més grans d’Europa- la sala capitular i el palau abacial, l’hostatgeria i molts objectes de valor es van perdre.
Ens queda la portalada monumental d’entrada, del segle XII, amb forma d’arc triomfal decorat amb escenes bíbliques i el Pantocràtor, la pedra de la  qual es troba en un lamentable procés de desintegració; i el claustre de forma trapezoïdal, posat a nivell més baix que la basílica, de cinc naus i set absis. Gairebé tota la resta és fruit de la restauració. El conjunt fou declarat monument històric-artístic, per ser l’exemplar de l’escultura romànica més bell i sumptuós que a Catalunya es conserva i un dels més grans d’Europa. Per això, no és estrany que el monestir hagi estat un tema de reportatges i vídeos.
Un curiosa Historia de Ripoll, la seva fundació, l’origen del nom, l’escut i altres dades la podeu trobar en el setmanari El Ripollès del 3
 d’agost de 1957, nº 95 i ss. en castellà, és clar. En d’altres números trobem altres aspectes històrics: l’Abat Oliba, els carrers i les associacions, els col·legis o altres personatges coneguts de la ciutat.. http://www.arxiucomarcalderipoll.org/hemeroteca/ripoll/ripolles4/195708/el%20ripolles%2019570803.pdf
I sobre els diaris ripollesos, també en El Ripollés nº 100 d’octubre de 1957.
http://www.arxiucomarcalderipoll.org/hemeroteca/ripoll/ripolles4/195710/el%20ripolles%2019571012.pdf

2
Incendiat  i arrasat el 1835.


FOTOS DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE L’AUTORA RMS.
Informació i bibliografia sobre el monestir, la portalada: http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Santa_Maria_de_Ripoll
Articles sobre la Restauració a la revista Destino. Año 1961, No. 1256-1260 (Septiembre)

4 57

Més fotos (RMS)
Altres fotos de Ripoll a l’ACRI http://www.arxiucomarcalderipoll.org/default.htm


2. ELS CINEMES DE RIPOLL enrere

En les primeres dècades del segle XX Ripoll disposava, pel que podem deduir dels anuncis de les Revistes locals, de diverses sales on s'exhibien pel.lícules. Més endavant apareixeran d’altres (Comtal, Catalunya, Molina, Ideal, Lina Òdena, Casa del Poble) i els primers tanquen (El Ripollès i el Planes per exemple).
En el primer número de la Revista El Pirineu Català (1 de juliol de 1911) s'esmenta el Casino de Ripoll  i el Cinema Ripollès.
A l’Acadèmia Catòlica, fundada el 1887, que ocupà el lloc de la Lira (fundada el 1871) també tenim entès que s’hi projectaren films segons el setmanari El Puigmal uns anys abans. Amb el temps hi serà el cine Lina Òdena.
També es va obrir un local anomenat cine Parch.
Pel mateix setmanari sabem que el 1908 s’inaugura un altre cinematògraf en el Centre Autonomista Ripollès, de què n’és portaveu, a càrrec d’una empresa particular. Les pel·lícules són explicades i alguna de parlada. La quarta sala és la del cine Planas.
Pel que sembla també va funcionar el Saló Teatre Centre (Casa Rafel) al carrer Vell nº 6, del 1912 al 1930, i a la Colònia de santa Maria gaudien del Cinema de sant Quintí almenys el 1916, mentre que del Comtal tenim notícies des del 1915. 
Tot seguit ho detallem.
De l’existència d’un saló teatre en el Casino també en tenim notícia per la revista Sense nom (01/01/1907, Pàg. 11) en què s’esmenta el seu adecentament per part de “l’adornista senyor Bigerra i al fanalé Xarrapeta” i així el “nostre coliseo se veura ric de tapisseria, é iluminació mai vista en aquesta vila.” En aquest renovat saló s’inaugura el Cinematògraf a la tardor d’aquell mateix any.

Efectivament, en la secció d’espectacles, El Puigmal (ANY 1 Nº 4 del  23 de novembre de 1907) es parla de la inauguració del Cinematògraf. El redactor, en Mingo, explica que es passaren boniques pel·lícules, però no es van veure gaire bé perquè el maquinita era novell. Les pel·lícules foren Venjança d’un farré i Les inundacions de Lleida i Manresa. La sessió anà acompanyada de música en els intermedis i al final es va fer un sorteig.
En El Pirineu Català del 05/10/1912 es fa saber que el governador civil ha autoritzat el funcionament del cine del Casino de Ripoll.
Dos anys més tard, trobem la notícia de la subhasta de l’explotació del Teatre Casino:
La subhasta del Teatre Casino és adjudicada per a la temporada d’hivern al soci N’ Onofre Puig, que ofereix a la Junta, 55’35 ptes. mensuals iel 15 % de la recaptació obtinguda.
“Segons informes, els nous arrendataris senyors Puig, Puigferrat i SoId, se proposen fer Cine, alternant algunes setmanes amb altres números, quesegons ens han manifestat, serán escullits i dignes de ser presenciats per tota classe de persones.
Aplaudim tan bells propósits.” (AC Ripollès - La Veu Comarcal (Ripoll) 31/10/1914. Pàgina 7)
Hem de pensar que el saló-teatre del Casino data del tercer quart del segle XIX (1887-1888), època en què proliferaren aquesta mena d’associacions (casinos i ateneus) a tota Catalunya i gairebé tots disposaven d’un saló per fer-hi teatre i ball o altres activitats.

  Façana principal de l'edifici del Casino construït els anys 1887-1888. Extreta de l 'ACRI http://www.arxiucomarcalderipoll.org/default.htm

El 7 de desembre de 1919 consta com a empresari del local en Ricard Ferrer. Vicente Salvatella, seria director o gerent de l'empresa situada al C/ Macià 4, on s'efectuen 14 funcions a l'any de cine-varietés. La propietat del cinema passà a mans d'Asunción Ferres, segons l'Arbitri dels anys 1923-24. El 1936 ja és una societat anònima: Importaciones Cinematográficas S.A. No solament hi fan cinema, sinó també teatre, del qual ens ocuparem en un altre estudi. En els anys 1923/24 recapta quantitats que oscil.len entre les 400 i 500 ptes. la sessió, les més elevades.
Els preus d'entrada anaven des dels 0'55 cts fins a 1'5 ptes.
El local (Orfeó) tenia un aforament de 814 localitats, de les quals 277 eren butaques de platea al 6 de desembre de 1923, al 1 de gener de 1924 eren 220, 66 les d’amfiteatre platea, una mica més cares (1’5), al primer pis, 26 seients, 25 als laterals, 114 seients fixos per pis, 264 entrades de palco, 262 entrades generals, 44 mitges entrades de  dos preus, les més
barates de 0´3 pts. Els preus anaven de les 0'70 als 0'40 cts. quan s’inaugura. Les entrades es distribuiexen entre butaques i llotges de platea, primer pis, butaques de laterals, seients fixos i les generals.
De finals de 1932 és l’entrevista a l’Altaveu al president i empresari Ramon Parramon que ens explica els avantatges de les sessions de cinema al Casino: “Tot i les grans despeses que ocasionen la presentació d’aquests cines com els nostres, al no fer-ho amb mires lucratives, podem cenyír-nos molt en els preus. Nosaltres per cinc ralets donem una pel·lícula de gran categoria í una de complement, a més d’una bona revista i una cómica muda o de díbuixos animats. Programa que a Barcelona us en faran pagar, pel cap baix. de tres pessetes a catorze rais. I per postres, tornem els quartos en cas de qualsevol avería, com va passarnos fa molts dies, tot i amparant-nos les notes que constaven en el programa.” (Altaveu del 17 de desembre de 1932) (http://www.arxiucomarcalderipoll.org/hemeroteca/ripoll/altaveu/193212/altaveu%2019321217.pdf)

10


Interior del teatre del Casino durant una reforma. Autor: . Data o intèrval cronològic: 1920-1930. FOTO EXTRETA DEL ACRI FONS FOTOGRÀFIC http://www.arxiucomarcalderipoll.org/default.htm acri01006003010200720100.jpg

El programa que ofereix el Centre Autonomista Ripollès en la sessió d’imauguració del Cinematògraf del 13 i 14 de juny de 1908 és, segons el nº 33 de El Puigmal és 1: Els dos germans. 2. Un senyor maniatich.  3. Familia Duran, en el mar. 4. Entregueume ‘1 maniquí. 5. Nou Comissari. 6. Una carta a Jesús i  7. El peu de Moltò.
Pel 20 i 21 de juny programen:
1. Carta d’ amor (còmica)
2. ¡Venjança! (dramàtica)
3. La taberna del diable (transformacions)
4. Susto a temps (dramàtica)
5. Candidat derrotat (còmica)
6. Drama entre bastidors. (dramàtica) (nº 34 El Puigmal)

En les pàgines de La Veu Comarcal del 1915 hem trobat esmentat un altre cinema: cine Planas, on s’instal·larà uns anys més tard el Teatre català. El trobem esmentat en la revista Freser del 1915 i en la revista RipoIl del 19 de maig de 1917 nº 3: “Cine Planas.—Per avui i demà projectarán les boniques películes Billy marínero de 500 metres; Seda enamorada, de 900 metres i¡ OCASO! de 1.500 metres, dividida amb 4 parts.”
En l’Acadèmia Catòlica i en  el Casino continuaven les sessions però en El Puigmal només trobem de tant en tant algunes referències sobre les pel·lícules, no ens en dóna més informació:
“El passat diumenge foren exhibidas a 1’ “Academia Católica” pelícolas de molta importancia, sobressortint entre ellas uns exercicis gimnàstichs dels bombers que lograren atraure la atenció de tothom…”(nº 39 del 25 de juliol de 1908)
Teatre i pel·lícules abans i després de la representació  (La Aldea de San Lorenzo) a l’Acadèmia Catòlica: La de «La parodia de la volta al mon» desilusioná una mica, vist lo molt que se n’ esperava. La concurrencia forsa regular y escullida.” (19 de setembre de 1908, nº 47)
Als anys 1923-24, trobem en els documents d'arbitri sobre espectacles públics, que el local "L'Acadèmia Catòlica, Cine Ripollès" disposa d’unes 310 butaques de platea, uns 210 seients fixos de primer pis, unes 229 de llotja i unes 255 entrades generals, a més de les 181 mitges entrades  en els darrers dies del 1923 i primer de gener del següent. Recaptà 305 pessetes amb 90 cèntims, de les quals un 10 % es quedà l'arbitri municipal.
Les dades de recaptació i del preu d'entrada oscil.len. La mitjana de recaptació era d'unes 200 ptes. al dia. Els preus normalment eren de 0'65-0'45-0'35-0'2 cts. segons la localitat.
Els arbitris són signats pel president de l'Acadèmia Catòlica el Sr. Puig, i a vegades per Antoni Mas. Però qui estava al front de l'empresa en aquells moments era Ramon Barberi.
Més tard, en la relació de locals destinats a espectacles del 15 de gener de 1936, ja figura l'Acadèmia Catòlica com a propietària i empresària d'un local destinat al teatre i al cinema. Aquest any explota el Cine Ripollès, situat al carrer de Batet, n.6. A partir del 27 de juny del mateix any fins al febrer de 1939, funciona amb el nom de cine Òdena.
El 30 de juliol de 1946 l’empresari actual Antonio Camprubí escriu una carta al Sr. Alcalde per demanar-li que ordeni l’anul.lació del pagament de l’import corresponent al local en els mesos següents, ja que dóna per acabada l’explotació del cine Acadèmia, en qualitat d’empresari.
Al Puigmal (n. 70) apareix l'anunci de la inauguració, el diumenge, d'un local completament reformat i del tot subjectades les obres a les normes vigents "espaiós local del nostre amic Ordeix, qui res ha escatimat per a que reunís totes les condicions de comoditat i elegància dels cines moderns". Es qualifica de "bonich" i amb cabuda total de 350 persones. Aquest cine nou és el Cine Parch, nomenat també Ordeix  “Ripoll está en plena febre de diversions, tots els. diumenges: Cine-varietés al Cassino, Cine a la Academia Católica, Cine Ordeix, Sarsuela al Centro, Drama a la Dalia y Vetllades literario-musicals a la Flor de Maig. ...”
(AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 09/03/1912.Pàgina 5)
En El Pirineu Català del 26 d’octubre de 1912 hi trobem exactament el mateix.
Per a la festa de la Caritat de 1914, als dies 8 i 9 d’agost, al Cine Park s’hi va projectar “El fallo de la fiera” de 750 metres (El Pirineu Català del 8 d’agost)
Al 1915, al Planes sabem que hi feien pel·lícules com «UniónSagrada» i «Actualidades Gaúmont» els caps de setmana.
Al 1917, tenim coneixement per El Ripollés, revista quinzenal portaveu de la Secció literària “Mossèn Cinto” de l’Acadèmia Catòlica, (12 de maig de 1917, n.2 ) que s'estava construint un cine nou.
Creiem que es tracta del gran Saló Comtal, de Cruells i Orriols, que comença a ser anomenat rebent elogis dels redactors de la revista. El qualifiquen de "magestuós local (29 de novembre de 1917) i de fresc i espaiós (13 de juliol de 1918); pero, en canvi, en l'Anuari del Cine Espanyol de 1955-56, editat pel Sindicat Nacional d'Espectacles, hi consta una altra data d'obertura, el 1925. Potser aquesta data es correspon a una primera reforma del local. Pot tractar-se d’un error. No hem pogut confirmar-ho.
El Saló Comtal és propietat d'Antoni Cruells Sirvent; però de l'empresa, se'n feia càrrec en  Josep  Vila Cardona, després en Vicente Salvatella, i a l'any 1959, figura com a empresari en  Miquel Viñas Barnadas. Per aquestes dates, segons l'Anuario Español de Cine de 1962, es realitzaren dues sessions, al dijous i al diumenge. El Comtal funcionà els dies festius cap els anys 55/56, com l'Ideal.
El local del Teatre-Saló Comtal es situa encara avui dia al c/ Pirineus n. 3 i c/ Berenguer, n.9 (fa cantonada). Segons dades de 1955/56, tenia un aforament de 745 localitats.
Durant la guerra civil, era el més gran dels locals controlats per Comitè Econòmic d'Espectacles Públics (CEEP) controlat per la CNT que es feia càrrec dels 3 cinemes del poble: Comtal, Ideal i L'Antic Casino. Ja havien desaparegut el Planes i el Catalunya.
Al 1967, el Comtal funcionà tan sols 70 dies. Des del 1992, és l'únic cinema actiu de la vila. Aquest any recaptà 15.230.800 ptes. i assistiren 34.849 espectadors, segons dades de l'Àrea de Cinema i Vídeo del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El cine Ideal fou inaugurat l'any 1934, malgrat que en l'Anuari del cine Espanyol de 1955/56 editat pel Sindicat Nacional de l'Espectacle posa l'any 1940. Un altre cop les dades no coincideixen.
Comptava amb 169 butaques i un primer pis amb 149 seients, segons dades facilitades per la Matrícula Industrial de 1936. En l'Anuari, posa 395 localitats. El cine funcionava els dies festius. El preu de l'entrada patí successius increments, des dels 80 cts. fins a les 2 ptes., com a conseqüència de l'augment dels impostos municipals sobre els espectacles.
El Comtal i L'Ideal eren més barats que la Casa del Poble.
A l'Ideal, a mitjan del 1938, es podia veure un programa per 1'50 ptes.
El cinema era propietat i dirigit per Josep Orriols Serrat el 1936, però en un document signa Daniel Maideu Auguet, que formà part de l'empresa. El document era una petició a l'Ajuntament d'una bonificació per compensar els escassos ingressos, sobretot a la primavera i a l'estiu, no arribant a les 3/4 parts de l'aforament. El document duu la data 11 de febrer de 1940. Els preus s'havien pujat i la gent no podia, en temps de la immediata postguerra, donar-se el gust d'anar al cinema de forma regular.
Abans de començar la guerra, el 1935, encara costava el preu únic de 60 cts. la sessió del dissabte.
Uns altres locals funcionaven esporàdicament com a sales de cinema durant la guerra civil.
Es feien projeccions al Saló de la Cooperativa, deslligada de la CEEP i el 22 de gener del 38 s'inaugurà una altra sala a la seu social del PSUC. Aquest partit ocupava el que havia estat l'Acadèmia Catòlica. El nou cinema agafà el nom d'una militant comunista morta al front i convertida en símbol de la dona antifeixista morta al front: Lina Òdena. En el número  6 de Triomf es dona la notícia de la seva mort i se’n fa una resenya.
En amplitud, seguia al Comtal la Casa del Poble amb 330 butaques, 16 llotges i un anfiteatre de 35 places.
Més important seria el Cine Molina, inaugurat l'any 1954. Al Ripollés hi trobem l'anunci de la inauguració: "con las sesiones de los días 12, 13, 14 (de juny) fue inaugurado el nuevo local del cine Molina, cuya elegante fachada viene a ser un nuevo ornamento de la Plaza General Mola (avui Plaça Gran). El público puede admirar las magníficas condiciones de acústica y visualidad que tiene este nuevo local de proyección, así como su comodidad y artísticas líneas, recibiendo con este motivo numerosas felicitaciones tanto la empresa como cuantos han dirigido o efectuado las obras" (19 de juny de 1954). La notícia anava acompanyada d'una fotografia del vestíbul de l'entrada al local.
Durant la postguerra es mantenen aquests tres cinemes i el Nuria, del qual no en sabem res; però apareix en programes i a l'Anuari del Cine Espanyol dels anys 1955/56, ja no consta al 1962.
A les Escoles Salesianes també hi van posar un cinema:
“En los semi-sótanos se instala el cine-teatro, aprovechando el desnivel natural del terreno que oscila en los dos metros.
Tendrá esta Sala las mismas dimensiones que la Iglesia, situada en el piso superior, o sea, 29 y medio metros de largo por 13 de ancho. Se levanta además un estrado para anfiteatro y general que permitirá en conjunto una capacidad de 800 localidades repartidas en 400 butacas de platea y 400 (en el estrado al que también se pondrá la cabina para la máquina de cine, aparato sonoro moderno y de las mejores marcas, sin duda lo mejor de la comarca y que está ya en funciones en la sala actual. El escenario es espacioso con su boca para pantalla panorámica de 9 x 5 y un fondo de cinco metros.” (El Ripollés, 16 de febrer de 1957, nº 83)
L’Acadèmia Catòlica, coneguda popularment com La Lira, fou desnonada el 1980, tot i la campanya d'oposició popular iniciada el 1979.
Segons dades de l’Anuario Español de Cinematografía del 1969, durant l’any 1967 el cine Condal de l’empresari Miquel Viñas Barnadas funcionà 70 dies, com ja havíem dit, els dijous i els diumenges; l’Ideal, de l’empresària Dolores Coñina Colomer, 45 dies, només els diumenges, i el Molina, l’empresari Miquel Calabuig Viñas (figura al 1959 com a tal) pogué tenir-lo obert durant 130 dies, dissabtes i diumenges.
Al cinema de l'Escola Salesiana també es feien projeccions. Fou un dels locals emprats pel Cine-club ARIC, aparegut oficicialment el 1971. Aquest cine-club no tenia local propi, es servia de les sales comercials, malgrat que no eran idonis. El cinema Ideal semblà més apropiat a partir de la temporada 1977-78, per a projectar les pel.lícules, ja que el Teatre dels Salesians -on van fer les vuit hores del Cinema del Terror tenia problemes de calefacció-ventilació.
El cine Molina conegué una nova etapa des del 1982.

Obres de construcció del cinema La Molina. Les obres començaren el 22 de juliol, i el local s'inaugurà el 13 d'agost de 1982
Àlbum núm. 22, full núm. 18, ordre núm. 1. Nom del fitxer: acri01022018010200720100.jpg

El nou local es situà a la Carretera de Barcelona -on avui hi ha un supermercat Valvi (1996)- i llogava els films de les distribuïdores que no abastaven les altres sales. Això dificultà la tasca del Cine-club. Més tard, les 12 Hores de Cinema de Terror que organitza l'Agrupació ARIC es fan a l'única sala que queda, al Teatre-Saló Comtal. Això és l'únic que es conserva de l'activitat cinematogràfica que duu a terme l'ARIC.
A Espanya, fins a la democràcia, ha hagut una vertadera manca d'indústria cinematogràfica. El cine sorgí com a negoci, no com a activitat d'interès artístic. Les lleis i la manca d'una burgesia amb esperit industrial han frenat el desenvolupament d'una autèntica indústria cinematogràfica. La manca d'inversions, la consideració del cinema per part de la intel.lectualitat com una cosa de fira, les lleis de censura i de doblatge obligatori, la vinculació de la protecció estatal amb el dret a importar pel.lícules estrangeres, són alguns factors que han perjudicat profundament el cinema espanyol. Ha conegut períodes millors, com la recuperació de la indústria incipient de la pre-guerra civil en els anys 50-60, però al cap de poc temps aparegué un nou enemic: la televisió, que provocà la crisi del cinema a tot el món. A Espanya no es va saber aprofitar el moment de desenvolupament econòmic que hi havia al país als anys 60 per consolidar els mínims establerts en la dècada anterior.
La situació del cinema a Ripoll no pot explicar-se si no es tenen en compte aquests factors, però a més també cal reconèixer altres de més concrets: els intel.lectuals ripollesos s'esforcen sense massa èxit per motivar el poble ripollès, que prefereix una mena de cinema comercial sense massa pretensions. La televisió i el vídeo domèstic devien ser suficients per satisfer les necessitats intel.lectuals dels ripollesos, ja que la manca de públic féu pensar  als propietaris que no valia la pena mantenir oberts els cinemes.
El 1981 s’obre el cinema al Passeig Ragull:
“UN NOU CINE A RIPOLL
Bé, la notícia ha estat confirmada. Després d'haver estat en tantes ocasions motiu de comentari de si serà o no, ara es confirma
oficialment la bona notícia. Els senyors Camprubí i Ordeix seran els empresaris d'un nou local destinat a cinema amb una cabuda
de 1.000 persones. Aquest immoble estarà ubicat al Passeig Ragull a Ripoll en el solar de l'antiga -Pista Jardín- . Es preveu la seva inauguració per abans d'un any. Tot i que els projectes van més enllà d'una sala de projecclons, de moment no podem donar més informació puix no està ben confirmada , És una bona notícia per a tots els ripollesos Iper a tota la comarca, doncs és obvi dir que realment feia falta.”(El Ripollès, Any 5 / Nº 108, 6 de Juny del 1981) http://www.arxiucomarcalderipoll.org/hemeroteca/ripoll/ripolles5/198106/19810606,0105.pdf
“El local comptarà amb una cabuda de mil localitats amb quatre passadissos, una pantalla d'uns quinze metres i un vestíbul per encabir-hl cinc-centes persones, a més a més disposarà d'aparcament privat per aquells que assisteixin a les projeccions.” (El Ripollès, nº 115, 12 d’agost de 1981)
El nombre d’espectadors, del 1985 al 1989 oscil.là entre els 54.870 del 85 als 74.751 del 87, a l’any 1990 se superen aquestes dades i el nombre s’eleva als 109.033, però decau altre cop als 68.289 al 1991 i als 68.172 al 1992.
Quant a les recaptacions, les més afavoridores són les dels anys 1987 i 1988, que s’eleven als 19 milions de pessetes.
A Ripoll els cinemes actius als anys 82-85 eren tres, al 86-87 dos, al 88, 3; als anys 1989-91, dos  i, des del 1992, només un que es manté actualment el 2013 ja reformat en diverses ocasions.

12
El cine Comtal després de la renovació a l’any 2009 que s’explica en  butlletí municipal. Vegeu la notícia a naciodigital: http://www.ripoll.cat/butlleti07-2009.pdf
 “El Comtal de Ripoll feia 18 anys que tenia les mateixes butaques. “Hem guanyat en amplitud i comoditat” explica Ramon Prat. Així mateix, tot i que per augmentar la distància entre files ha disminuït l'aforament a platea (de 415 a 370), s'han instal·lat 95 de les antigues butaques a l'amfiteatre. D'aquesta manera la capacitat del Comtal serà de 465 espectadors.
La reforma del Comtal té un pressupost global de 100.000 euros i està finançada a parts iguals per la Llei de barris i l'Ajuntament de Ripoll. El consistori és el propietari del cinema des de l'any 1990 i al cap d'un parell d'any se'n va fer la darrera remodelació. A l'equipament s'hi projecta de manera regular cinema -forma part del Circuit Urgellenc-, té una programació teatral a càrrec del consistori i serveix per activitats escolars i d'entitats.” http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/9257/comtal/ripoll/es/treu/divuit/anys/sobre

131

http://www.ripoll.cat/admin/uploads/htmlarea/RIPOLL%200811.jpg


3. RIPOLL COM A ESCENARI enrere

De 1908 data la producció d'una pel.lícula dirigida, suposadament, per Ricard de Baños, relacionada amb Ripoll. Per raons familiars i personals, els germans Ricard i Ramon de Baños tenien contactes amb la Casa Reial, per la qual cosa no és estrany que realitzessin molts films relacionats amb la reialesa: Visita de los Reyes a Toledo (1907), Visita de S.M. el Rey a Valencia, Visita a... Saragossa, Montserrat, Barcelona, Corrida de Toros en Barcelona, en presencia de SS.MM., Entierro del Rey de Portugal y Coronación de su Hijo (1908), Parada militar ante el Rey, en Madrid (1909), Llegada de la Infanta Isabel  a Barcelona, Entierro de Eduardo VIII y Coronación de Jorge V (1910).
Es tracta, en realitat, d'un reportatge d'actualitats sobre la Visita de Alfonso XIII a Ripoll que incloïa escenes de balls típics de la terra. De la producció se'n féu càrrec l'empresa Hispano Films. El film s'inclou dins un gènere molt conreat als inicis del cinema, el de reportatge d'actualitats. Es produí el març de 1908 i s'estrenà el novembre del mateix any.
29
Foto de La visita del rei a Ripoll El 1908  Extreta de L’arxiu Comarcal del Ripollès http://www..org/default.htm
La casa Hispano Films va néixer una mica abans, a Barcelona, el 1906, i fou, juntament amb Films Barcelona, una de les primeres empreses productores constituïdes a la Ciutat Comtal. Les arrels de l'empresa es remunten als primers anys del nostre segle.
Malgrat que hi ha diverses opinions, sembla que sorgí el 1901 o 1902, quan Albert Marro Fornelio, un ex-empresari de barraques de fira, on alternaven les atraccions amb la projecció de films, va associar-se amb Lluís Macaya. Mentre es formava la societat Macaya i Marro, començaven la seva carrera cinematogràfica en Segundo de Chomón i Ricard de Baños. Aquest darrer a la Gaumont.
La casa Macaya-Marro tenia la representació de Pathé a Barcelona, per qui treballava Chomón. Per tant, Marro coneixia Chomón com a realitzador de pel.lícules i col.laborador de Pathé. El va fer operador i tècnic de la societat.
Després de morir en Macaya, Chomón quedà com a col.laborador de Marro, que començava a donar els primers passos com a director de filmació.
Un any després, A. Marro s'associà amb Josep Tarrès i Joan Baptista Turull, i constituïren la Hispano Films, les oficines de la qual s'instal.laren al carrer de València, després a la Ronda Universitat.
Després d'aquests canvis, la casa Pathé es desvinculà dels seus representants, però compensà la pèrdua amb la representació de cases estrangeres.
A l'estiu de 1906, Ricard de Baños entra a la Hispano Films per fer-se càrrec de la direcció tècnica i de la filmació de pel.lícules. Ricard de Baños es formà a París com a operador amb la Gaumont. Quan és contractat per la Hispano Films es construeixen els laboratoris del carrer Craywinckel, 20. El va ajudar el seu germà. En J.B. Turull abandonà l'empresa en adonar-se de l'escàs rendiment econòmic de Hispano Films. A la tardor de 1909, l'empresa s'havia recuperat econòmicament gràcies a la filmació de noticiaris sobre la guerra del Rif, i pogué emprendre la construcció d'un estudi a la mateixa torre del c/ Craywinckel. Ricard de Baños passà a ser soci de la societat, amb A. Marro i Tarrès.
Hom pensa que Baños es féu responsable de la filmació del reportatge i que fou l'operador habitual. El seu germà, Ramon, s'especialitzà en tasques de laboratori, i Albert Marro s'encarregà sobretot de la part comercial. En Tarrès era un capitalista només. No obstant això, sembla que no hi havia una divisió estricta de les tasques.
Pel que fa a la tècnica emprada en els laboratoris, sabem que per revelar les pel.lícules utilitzaren primer uns quadres metàl.lics plens de punxes que encabien uns 25-30 metres de pel.lícula i després se serviren d'unes cubetes de ciment amb capacitat per 300 l., cosa que permetia utilitzar bastidors per a 60 m i revelar de cop 120 m. en introduir-ne dos alhora.
Quant a aparells, empraven perforadores angleses de la casa "Prestwich" i copiadores de la mateixa marca i de l'Urban. Les càmeres eren de la Urban i de l'últim model de la Pathé. La pel.lícula verge era fabricada per M. Planchon en la fàbrica que els Lumière tenien a Lió.
Amb aquests aparells i en aquestes condicions, la Hispano Films produí documentals i reportatges d'actualitats. Els documentals tenien un caire més cosmopolita, viatger i artístic. En la segona quinzena del segle, s'especialitzà en el reportatges sobre la família reial, com en aquest cas esmentat en què l'escenari és Ripoll.
Un altre home fonamental dels inicis del cinema espanyol, en Fructuós Gelabert, va sostenir després de 1910, en un moment de crisi, el gènere documental fent el Monestir de Ripoll, a finals de 1911 i començaments del 1912.
En aquests moments, del 1910 al 1914, s'estava imposant el gènere melodramàtic. El cinema documental ressorgirà el 1918.
En Gelabert fou el pioner del film d'art català, però tractà gairebé tots els gèneres per a Films Barcelona, que es caracteritzava per la seva catalanitat, i per altres productores: Cabot i Puig (1910-11) on realitzà 32 pel.lícules naturals, entre les quals hem d'incloure la del monestir a Ripoll, després passà a Alhambra Films, per acabar en la Barcinógrafo i Segre.
Gelabert nasqué a la vila de Gràcia el 1874. Dins el món del cinema, fou polifacètic: fotògraf, empresari, director artístic, tècnic de reportatges, documentals, pel.lícules còmiques i dramàtiques, instal.lador, inventor.
És considerat pels historiadors com el vertader fundador d’una indústria cinematogràfica al nostre país (C. Fernández Cuenca fou el primer en el seu estudi Fructuoso Gelabert, fundador de la cinematografía española, publicat a Madrid, per la Filmoteca Nacional el 1957). Es mou dins l'àmbit del cinema instructiu, informatiu, és a dir, és el pioner de l’escola realista, enfront l’escola fantàstica originada per Segundo de Chomón.
Els primers documentals que féu en Gelabert són de 1897: Salida de la Iglesia Parroquial de Santa Maria de Sants i Salida de los trabajadores de la España Industrial. Però passaria a la història del cinema per la seva primera obra argumental del cine espanyol i català Baralla en un cafè ( 1897) estrenada a Barcelona el 24 d’agost d’aquest any. L’any de la pèrdua de les colònies espanyoles, el 1898, Gelabert realitza una nova cinta important: Dorotea, i el reportatge Vuelta de la Reina Madre y del Rey Niño a Barcelona, que seria el primer film venut a l’estranger. Abans del 1912 encara fa, després d’un parèntesi, unes quantes cintes significatives: Los guapos de la Vaquería del Parque (1905), Terra baixa (1907), Maria Rosa (1908) basades en les obres d’Àngel Guimerà, i Els primers calçotets d’en Toni (1908) que es separava de la influència del “Film d’Art” francès en boga. Fou molt fructífer. Ací només hem esmentat un petit nombre de films de Gelabert. Als 23 anys començà a dedicar-se al cinema. A partir del 20 d’octubre del 1940 publica en números successius del Setmanari Primer Plano el que ell intitula Aportación a la historia de la Cinematografía española que constitueix una mena de memòries de la seva llarga experiència com a home de cinema, des de la primera pel.lícula filmada a Barcelona l’estiu de 1897 fins als anys de la República. La seva “aportació” a la història del nostre cinema ha estat el punt de partida de l’actual historiografia cinematogràfica.
Recordem que per aquests anys també un altre pioner del cine espanyol, l’esmentat Ricard de Baños, contribuïa a la incipient indústria cinematogràfica del país amb la versió fílmica de Don Juan Tenorio (1908) i amb Don Juan de Serrallonga (1910) produïda per Hispano-Films. Tancant aquest primer període del cine espanyol i català trobem una altra figura, en Josep Gaspar, un altre pioner que realitzà el reportatge sobre la Setmana tràgica de Barcelona Los sucesos de Barcelona de 1909. Es tanca així un període de Film d’art i es tendeix cap al drama folletinesc. Però el reportatge de Gelabert sobre el Monestir de Ripoll encara s’insereix en la manera de fer i concebre el cine del primer període. Més de la meitat dels documentals filmats entre el 1906 i el 1910 eren concebuts com a “vistes animades” de comarques, ciutats i de paisatges.
Es pot distingir entre el documental i el film d’actualitats per la intenció informativa d’aquest últim enfront les descripcions geogràfiques amb intenció principalment didàctica dels documentals El cinema era capaç de reflectir parcialment el món exterior amb immediatesa.
El documental sobre el Monestir de Ripoll fou pres del natural sense actors i sense trama argumental  pròpiament dita, encara que sí hi ha una selecció i un ordre en les preses.
El documental té 190 m. i és produït per la Cabot i Puig a finals de 1911 fins al 1912. La productora tenia els laboratoris al carrer d’Aragó de Barcelona, cantonada a la Rambla de Catalunya. Es dedicava sobretot a la impressió de documentals naturals i artístics, i fou la primera que es dedicà als assumptes de propaganda industrial i comercial.
En  tots aquests films esmentats de Baños, Gelabert i Gaspar, entre d’altres, es fa palesa la concepció del cinema que veurem en els articles dels periodistes locals. Però en els ambients intel.lectuals -en general, i durant els primers anys- es menyspreà el cinema com a mitjà d'expressió i només es serveixen d'ell com a instrument per "mostrar" esdeveniments, personatges i monuments; però per a la narració, ja tenien el teatre. El film no és considerat com a objecte artístic, per aquesta raó, les pel.lícules no porten senyals d'identitat. El film és un producte artesanal, vàlida solament per a una funció específica que no interessa especialment als moviments intel.lectuals Modernisme i Noucentisme. No es preocuparen per un espectacle tan humil i popular com és el cinema. Es va perdre l'oportunitat que el cinema fos la síntesi de totes les arts que els modernistes proclamaven com a ideal.
El documental predominà sobre els films argumentals entre els anys 1897 i 1904,  a partir del 1905 fins el 1912, les xifres gairebé s'igualaren i fins i tot disminuí el nombre dels primers, tendència que augmentà des del 1913 fins el 1918.
Durant “els anys daurats del cinema” (1911-1920) segons la terminologia emprada per Palmira González,(GONZÁLEZ LOPEZ, Palmira: Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923) Institut del Teatre- Eds. 62, Sèrie “Monografies de Teatre” n. 20, Barcelona, 1987) el nombre de documentals i actualitats baixa progressivament, mentre que la producció de films de ficció oscil.la entre els dotze i els trenta, en els primers tres anys; continua baixant el cinema no de ficció els anys 1914-16, al mateix temps que augmenta sensiblement la realització de les cintes argumentals (entre trenta i seixanta); però del 1917 al 1919 té lloc una gran davallada d’aquestes en benefici dels documentals i actualitats que atenyen la quarantena el 1917. No poden mantenir aquest nombre els darrers anys del període, decau el seu nombre de realitzacions per sota de la ratlla dels 20. Les cintes documentals constitueixen un patrimoni insubstituïble de la realitat catalana d’aquells anys, però el món de l’espectacle prevalia arreu i seria sobre el cinema de ficció sobre el qual es podia muntar una indústria cinematogràfica.
Altra cosa és el desaprofitament de la conjuntura favorable, degut en part al despreci dels intel.lectuals cap al cine. Li atribuïren només la funció de divertir, quan no la de pervertir, d’embrutir o d’emmetzinar.
 Només alguns escriptors avançats a la seva època, com Adrià Gual, Vicent Blasco Ibañez i pocs altres confiaren en el cinema.

Al marge de les activitats de l'ARIC i les sessions del cinema a les sales comercials de la vila que hem vist, hem d'afegir algunes dades més pel que fa a Ripoll com a tema de films.

Coneixem un curtmetratge de 16 mm.: La portada romànica de Ripoll produït el 1974 per l'Escola Municipal de F.P. en Mitjans Àudiovisuals, de l'Ajuntament de Barcelona. Devem el guió i la direcció a  REA i la fotografia a Agustí Castellví, Antoni Janés i Josep Serra.  El curtmetratge és en color, dura 25 min., el so és magnètic,  i es passa en pantalla normal. És distribuït per l'EMAV. Allò més destacable del curtmetratge és la minuciositat de les imatges i la comprensió del conjunt que ens acosten a l'obra. Recordem que no és l'únic documental sobre el tema. Ja F. Gelabert havia tractat el tema.

Un altre curtmetratge de 16 mm. sobre El Ripollès, produït el 1981, dins la sèrie "Comarques de Catalunya ", pel Centre Productor de la Imatge S.A. (Antoni Lladó) de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Ajuntament de la comarca. El curtmetratge és coordinat per Jordi Tusell. És organitzat per Ildefons Duran i I. Llagostera. El cap de producció és Josep M. Forn. El responsable del guió és Josep Lorman i el de la fotografia Bertomeu Vilà. Del muntatge s'encarregà Margarida Bernat i del so, Celestí Marvà. El film dura 30 min., és en color i s'emet amb so magnètic, pantalla normal . Ës distribuït pel Centre Promotor de la Imatge SA.
El curtmetratge tracta del desenvolupament de la comarca El Ripollès i la seva història, des de Guifré el Pilós fins els monestirs de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, passant per la indústria, des de les famoses fargues fins a les fàbriques actuals.

En els darrers dies de l'any 1961, Ripoll surt en imatges d'un reportatge sobre la província de Girona. Al Ripollés es comenta el fet: "Los encuadres no fueron demasiado escogidos y el comentario que acompañaba a las imágenes adolecía de algunos errores históricos de calibre" (Any VIII, n. 210 del 30 de desembre de 1961).

A l'any següent, 1962, el més destacable és el rodatge d'una pel.lícula a Ripoll.
Primer s'anuncia un títol: La Espada del Cid (al Ripollés del 2 de juny, n.221), però després és substituït pel de Las hijas del Cid (1963) “obra curiosa i fins i tot interessant en el seu plantejament. El film és un melodrama històric i d’aventures en el qual es reinterpretà la veritat històrica amb certa càrrega irònica”, segons comenta Miquel Porter i Moix . PORTER I MOIX, Miquel: Història del cinema a Catalunya (1895-1990) Generalitat de Catalunya, Departament de  Cultura, Barcelona, 1992.)
3131

Filmació de la pel·lícula "Las Hijas del Cid" al claustre del monestir: rodant una escena
ACRI FONS FOTOGRÀFIC Àlbum núm. 14, full núm. 36, ordre núm. 1. Nom del fitxer: acri01014036010200720100.jpg
http://www.arxiucomarcalderipoll.org/default.htm

La pel.lícula és una gran producció hispano-italiana que es comença a rodar el dia 11 del mes de juny del 1962. Hi col.labora una productora italiana amb la seu a Roma i una altra d’espanyola, concretament, madrilenya. El productiu executiu de la pel.lícula és el senyor Víctor M.
Tarruella. La pel.lícula és rodada en cinemascope i eastmancolor. Hi actuen la francesa Chantal Deberg, l’alemany Roland Carey, els italians Sandro Moretti, Ileana Grimaldi, Daniella Bianchi, els espanyols  Andrés Mejuto, Ismael Merlo, José Mª Rodero, José Luis Pellicena, Fernando Cebrián...entre d’altres, segons ens informa El Ripollés del mes de juny del 1962.(El Ripollés, 2 juny de 1962, n. 221 p. 87)
També ens ofereix un reportatge sobre el rodatge, amb fotografies incloses que els han estat facilitades en exclusiva pels fotògrafs Tubau i Cinca. Adverteix sobre el canvi de títol de la pel.lícula i proporciona noves dades: Marín es fa càrrec de la càmera, el rodatge té lloc a l’interior dels Claustres del Monestir i en el pati posterior, gràcies a l’autorització de la Direcció General de Belles Arts i el Bisbat de Vic; als salons del Marabú i la Cooperativa. També es rodaren exteriors a San Pau de Seguries. Finalment, en acabar el reportatge, es fa una valoració positiva de la preparació escènica prèvia, del treball dur, que comporta la producció d’una pel.lícula, hi ha una conscienciació de que el món del cinema és molt més que uns metres de cinta que delecten un públic en ser projectats .Íbidem. 14 de juliol de 1962, n. 224, p. 118-119)
El director del film, Miguel Iglesias, ajudat per Francisco Pérez Dolç, influí molt en l'elecció de l'escenari ripollés. Diverses escenes foren
rodades als Claustres del Monestir de Ripoll, altres en el monestir de Sant Joan de les Abadesses, a Vallfogona i a Camprodón i els seus voltants. El film rebé nombroses elogis abans de ser pre-estrenada a la vila a l'any següent, el 14 de desembre de 1963 al Comtal. De pre-estrena, se´n parla també al Ripollés del 28 de desembre de 1963, al n. 262.
Intervingué  abans de projectar el film el comentarista i crític Miquel Porter i Moix i el director M. Iglesias oferí una còpia en color i sonoritzada a l'Arxiu-Museu de tot el que fou rodat al Ripollés (Ripoll, St. Joan de les Abadesses, Camprodon). Eren presents personalitats locals com l'Arxiprest Reverend Ramon Puigcercós, el Diputat provincial Sr. Joan Guillaumet, l'alcalde de Ripoll, Sr. Serrat i de St. Joan de les Abadesses (Sr. Armengol), a més de crítics, empresaris de cinema, directors i el representant de la casa distribuïdora (Cifesa).
La revista es fa partícipe de l’opinió crítica de J. Munsó Cabús, qui diu en Solidaridad Nacional que el director Miquel Iglesias ha fet una pel.lícula popular, però seriosa i digna, les seves imatges tenen aire d’autenticitat. Per aquest comentari sabem que sobre dibuixos de Cirici Pellicer sobreimpressionen els títols del crèdit.
La pel.lícula vol reflectir en la mesura del possible "una realidad lejana y que nos ayuda a conocerla y a amarla”(El Ripollés, 28 de desembre de 1963, n. 262, p. 241) És una pel.lícula pobra si la comparem amb les superproduccions a les que estan acostumats els ripollesos.

Figurants ripollesos que intervingueren en la filmació de la pel·lícula "Las Hijas del Cid" en el jardí posterior del monestir

ACRI FONS FOTOGRÀFIC  ALBUM Nº 14

En El Ripollès nº 169 de l’octubre de 1983 hem trobat aquest titular: Una pel.lícula rodada al Ripollès «Una infància soñada»
“El títol és el d'una pel·l ícula que s'ha est at filmant, en part, al Ripollès; efectivamente una coproducció de les televisions espanyola
i francesa amb un tema bèllic , ambientat a la Segona Guerra Mundi al, s'ha rodat al castell de Montesquiu, a la comarca del Ripollès i a Prats de Molló , també prop de Ripoll. però a l'estat francès.”
La pel·lícula és dirigida per Isidro Romero, autor del guió també.
42 

Filmació de la pel·lícula "Las Hijas del Cid" al claustre del monestir: rodant una escena ACRI FONS FOTOGRÀFIC

4. EL CINEMATÒGRAF: UN SUBSTITUT DEL TEATRE? enrere

En el número 9 del  28 desembre de 1907 de El Puigmal hi ha un interessant article sobre “QUÈ ÉS EL CINEMATÒGRAF?”  escrit per un maquinista (en Joan Dou?) que parla de la impressió de realitat causada la projecció d’un film en l’espectador sorpresa:  “esclaman els profans— aixó casi sembla art de bruixería, tan bou punt s’ acaba la sessió y apareix la tela blanca devant dels seus ulls”. Després ens recorda l’origen de l’animació d’imatges: els primers aparells emprats a París (Gaumond), la creació del cinematògraf i el seu exitós  desenvolupament industrial, les qüestions més tècniques que coneix el redactor de l’article i per això en dóna detalls i fins i tot una imatge. (pp. 68-70).

Ens podem imaginar l’impacte que causà l’animació d’imatges en la societat del moment, en una vila com Ripoll, i alhora la necessitat d’explicar en què consistia aquest invent. Això justificaria prou bé la necessitat d’escriure aquest extens article.

En la revista local El Pirineu Català (AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 17/02/1912. Pàgina 2) trobem un altre sobre l’èxit del cine en detriment del teatre, la crítica a cert tipus de cinema d’entreteniment que substitueix el teatre i el redactor qualifica de mal educat i d’immoral, mentre que valora positivament el cinema de tipus documental amb funció pedagògic. Critica però també el nou teatre-concert, el género chico,  i els fa responsables en part de la crisi del teatre. De fet en aquesta època i en aquest mateix diari i número un escrit sobre la conveniència d’un cine i un teatre artístic i educador:

“Mercés als Cines; avuy els teatres de Barcelona están en crisis. Ja fa alguns dies que vaig anar a teatre (…) una sala sens calefacció, sens poguer-hi fumar y que es quasi buida.... perque a platea hi havia un ters d’ entrada y estavan ocupades no mes que tres llotges, en el primer pis hi hauria una vintena de persones y en el segon, jo crech que no hí havía mes que 1’ obligada claque, ab tot no necessitarne la compauyía, que forma un conjunt admirable y representa obres de verdadera válua. L’emoció que em produí una d’ elles, encare em perdura.

En cambi a 1’endemá vaig anar al Cine mes gran y ‘1 mes bonich de Barcelona Estava ple de gom a gom y ab 1’agravant de que les senyores no’s van treure ‘1 barret. fumaven els senyors y de que desfilaren películes tan poca soltes que ja no ‘n tinch recort. Es a dir, si, tinch el recort de que, com de consuetut, hi vaig veure escenes repugnants, adulteris, petons inmorals, dones que ‘s despuliavan.... y vaig veure que tot passaya sens protesta de moltes persones que fora de allá ab mes poca cosa s’ esgarrifan y ‘s persignan.

De manera que avuy jo trovo que la major part dels Cines son escoles de relaxació de costums.

Es que ‘1 Cine no té preu y es un grant invent que durará per sempre com a revista gráfica; que no es poca cosa, no, poguer veure un succeit ocorregut en qualsevol part del mon o poguer veure paisatjçs y belleses que sois per medi del cine podrem coneixer. Pero d’ aixó en aquestes películes dramátiques y ridicules que ara s’ estilan, hi va una gran distancia (…) Joseph Terenyines.”

En un altre escrit no signat es responsabilitza el cinema de la degradació moral de la joventut arreu i ho argumenta citant una autoritat (Goetze) que, segons diu, ha demostrat que els joves imiten els crims que veuen en les pel·lícules. Exigeix una intervenció del govern:, “Gràcies al cine el jovent d’avuy te el cap dels dits la podredura moral de tots els països” (...)¿.no podria (es refereix al govern), no deuria fer altra cosa importantissinia en el sentit de que’ls cines deixessín de serlo que avuy son, una -infecció continua dels cossos y de les ánines?” (AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 08/06/1912. Pàgina 2)

De fet, aquesta oposició no era solament a Ripoll, Catalunya o al conjunt del l’Estat espanyol, sinó europea: “La Iglesia fue el principal azote del cine norteamericano. Las encíclicas dictadas desde el Vaticano contra la perniciosa influencia del cine marcaron la pauta a seguir. La organización en Sevilla de una Semana contra el Cine Inmoral, por Acción Católica en mayo de 1935, marcó el punto culminante de la campaña contra Hollywood iniciada desde los púlpitos en la España anterior a la Guerra Civil” (T.D. El Cine Norteamericano i la España franquista, 1939-1960: Relaciones Internacionales, comercio y propaganda.Madrid, Univ.Complutense, 2009, p. 45)

La Societat d’Autors Espanyols pren cartes en l’assumpte i decideix dictar unes mesures en defensa del teatre: “desd’ el primer de Janer de 1913, els que explotessin o tinguessin arrendats els locals exclusivament pera funcions cinematográfiques, no podrán en lo successiu tornar a representar cap de les obres de que es propietaria o administradora la Societat de Autors espanyols.”( AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 07/12/1912. Pàgina 3)

Que el teatre decau mentre el cine es projecta cap al futur de forma ascendent ho sabem pels escrits critics que trobem en diverses ocasions, com hem dit, en les pàgines de El Pirineu Català (vegeu-ne un altre exemple en el El Pirineu Català del 28/12/1912. Pàgina1-2), però no és l’únic: També en la Fulla dominical de Camprodon, el rector condemna el cinema per exhibir la immoralitat i l’obscenitat, per la qual cosa el cine pot ser perjudicial per a la salut i la vida:

 “Ab películes recreatives y de acció apacible y festiua, ab locals amples y ventilats y que reuneixin les demés condicións de seguritat que la lley mana, sense baylarines que ab gestos, moviments y mitges expresions incitin a lo que no s' ha d' incitar may y despertin lo que s'ha de violentar sempre, si no voleu'l que la sensualitat se sobreposi a la racionalitat, podrà ésser el cine un recreo molt tolerable y hasta instructiu i educatiu; de altre modo es un nou perill que conspira contra la moralitat y salut del poble.” (AC Ripollès 05/01/1913. Pàgina 4). Encara que parli de la seva vila, és aplicable a Ripoll. En el Full parroquial de Ripoll també trobem la condemna del cinema, considerat com a “cosa molt dolenta el cine, y cada dia va pitjor, robos, crims, desafies, morts, guerres Encara es pitjor que'l mon que sembla una gàbia de boigs. (…) per ésser una escola de corrupció i delinqüència: “—Sí, senyora, sí. Començà a vigilar D. ]oan, y jqual seria sa sorpresa, al veurer que '1 lladre era el seu propi fili!

—lY ho havia après en el cine?

—jSi, senyora! En e! cine. Aquella película sab?....

—Val mes no parlarne.

—Ay senyora Pepa, que coses podria contarli si tingués temps.

—Donchs perquè hi va V.? Fassi com jo

—Es veritat, ¡aqueixos cines son una corrupció!”( AC Ripollès - Full Parroquial Ripoll (Ripoll) 15/08/1915. Pàgina 3)

No obstant això, hi ha lloc per a l’esperança: “El cine pesat, fastigós y embrutidor va perdent el prestigi. Are sembla que hi ha tendencia a donar coses más adequades al esperit senzill que li concorre” (AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 05/04/1913. Pàgina 1)

En el 1914, però, surten noves ordres gubernamentals en què es prohibeix l’entrada dels menors de deu anys a les sessions nocturnes dels espectacles alhora  que se’ls permet a les sessions diurnes amb una programació expressa per al públic infantil que ha de ser sempre de  caire instructiu, perquè les anteriors esmentades no s’aplicaren: “Disposiciones sobre peliculas de los cines” Ministerio de Gobernación-Reales órdenes..

Habiendo quedado incumplida en la mayoria de las provincias lo que preceptúa la Real Orden del Ministerio de la Gobernación dictada con fecha deI 27 Noviembre de 1912, reglamentando las exhibiciones cinematográficas en los espectáculos públicos, y en vista de las reclamaciones nuevamente formuladas por la opinión y la prensa periódica contra los graves daños de índole privada y social que siguen ocasionando en la juventud algunas películas de tendencia inmoral ó perniciosa reproducimos la parte dispositiva de la mencionada Real orden, para que sin dilación y bajo la más estrecha responsabilidad sea aplicada en toda y cada una de sus partes…”( AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 17/01/1914. Pàgina 29)

En el número 156 de El Pirineu Català (20/06/1914), l’articulista J. climent’ataca novament el cinema que ha vingut “a axercir sobre el nostre vulgus una nova forma d’imperialisme exótich” perquè ofereix una imatge falsa de la nostra terra: “No sentim aquesta invasió extrangera si ella serveix per fer conèixer al vulgus encara que de una manera molt superficial la gent y les costums d’altres terres; ens dolém, si, de que el cine en lloch de reabilitarnos aIs ulls dels extrangers hagi encara extés mes la nostra fama de esser un poble de flamenchs: Avans els estrangers que no havien vist may una corrida encara podien creure que. la arromenada festa «nacional” tenia quelcom d’heroich y caballeresch, avuv han tingut ocasió de veure arreu lo que es una corrida de toros en tota la seva estúpida brutalitat, lo que es un torero ab tota la seva ridícula y afeminada gracia.

Per ara el cine ens dona un balans enterament desfavorable. (…)

Quan podrém utilisarlo per fer una acció cultural propia per ensenyar al poble quelcom de la  nostra historia tan oblidada)…” AC Ripollès - El Pirineu Català (Ripoll) 20/06/1914. Pàgina 1

En La Veu Comarcal del 19 d'agost de 1916, hi trobem també un escrit en la mateixa línia que l’anterior titulat "El Teatre i el Cine" on es retreu al cinema el seu intent de substituir el Teatre amb la pretensió de fer gaudir les consciències, amb la qual cosa no s'ha fet més que malmenar les consciències sense fer-les gaudir en tan alta manera com ho aconsegueix el teatre, i és que el cine volia ser adaptat per a una cosa per la qual no havia estat fet. L'articulista diu que el cine és un dels invents que "per la seva naturalesa complexa no tenen una aplicació clara i concisa en la realitat i passen per diferents etapes i tenen diferents utilitats fins que logren la que'ls hi escau". Es defineix el cinema com a "instrument científic, reproductor d'imatges i moviments, al qual s'ha volgut fer barallar amb el teatre, creient-lo digne substitut". Al principi, diu el nostre articulista (Zit) que féu concebre grans esperances perquè els més grans actors mundials es posaren al servei d'empreses poderoses que impressionaven pel.lícules, les decoracions i efectes escènics no tenien preu i el resultat fou meravellós. Però, aviat es veié que hi mancaven coses essencials: el relleu, els colors i sobretot, el llenguatge. Això fa que el cine "mut"en aquests moments no tingui tan valor com el teatre. L'articulista creu que en la batalla dels dos tipus d'espectacles, el teatre en sortirà vencedor, malgrat passar una crisi.(La Veu Comarcal, 19 d’agost de 1916, N. 124, Any III, p. 3) El temps no li ha donat pas la raó.

Tant en aquest article com en d'altres de l'època, s'insisteix en una aplicació molt concreta i útil del cinema: "donant-nos a conèixer terres estranyes, fent-nos reviure a mitges, èpoques passades, ajudant als savis en les seves investigacions científiques sobretot en l'Agricultura, amb les seves informacions mundials d'espectacles substituint amb gran ventatja a les revistes il.lustrades, etc."(Ibídem)

Per tant, no es rebutja l'activitat cinematogràfica completament, sinó que se la vol reconduir cap a un objectiu pràctic, per tal que no resulti "antisocial i desmoralisadora, sinó que compleixi la seva missió de ser profitosa a la humanitat".

No s’accepta el cine de ficció, per a la qual el teatre és millor, només es tolera un cine que faci descripcions animades, merament informatiu.

L'acusació més greu a una activitat cinematogràfica mal entesa es troba en les línies següents: “sistemàticament en la majoria de les pel.lícules són els nobles i els rics qui són els protagonistes dels crims i els carregats de vici, i aixó solament per donar més brillantor a l'escena no tenint en compte que d'aquesta manera es prostitueix la conciència dels espectadors.". És força evident el menyspreu devers el cinema argumental.

Sobre el paper perjudicial que exerceix el cine sobre la societat, encara podem afegir les paraules d’un altre articulista del Diari de Sabadell, recollides a la La Veu Comarcal, del 28 d'octubre de 1916.

Aquest article que significativament duu per titol "El Cinematògraf i la Criminalitat" relaciona el "gran invent" amb un augment de la criminalitat a Espanya. Segons una memòria llegida pel Fiscal del Tribunal Suprem, en l'acte d'obertura dels Tribunals, l'increment de la criminalitat es deu al cinematògraf. L'articulista se'n fa ressò i remarca que no solament els assumptes que amb preferència lamentable serveixen de motiu a les pel.lícules, sinó també el seu anunci continuat amb cartells i noms que esgarrifen, produeixen els efectes de veritable suggestió sobre l'ànim impresionable dels nois i fins sobre, l'enteniment dels grans, que tenen la desgràcia de no haver rebut els beneficis de la cultura".(La Veu Comarcal, 28 d’octubre de 1916, n. 134, Any III, p. 5) El problema és que els governs no donen al cinematògraf el lloc que li correspon com a mitjà d'educació i instrucció dels ciutadans, que els empresaris de cine exhibeixen cartells amb escenes tràgiques i immorals per atraure l'atenció i els pares no s'adonen que " acompanyar o permetre la concorrencia dels seus fills als cines actuals, ont se respiren generalment aires de corrupció, " és perjudicial per a ells. Per això, convé denunciar les fatals conseqüències del seu mal ús, per a procurar una reacció, per evitar els seus desastres i portar el cine a la seva dignificació, "el noble progrés que tenim tots el deure de procurar" (La V eu Comarcal, 28 d’octubre de 1916, n. 134, Any III, p.5)

Aquests dos articles apunten cap a una concepció literària del cinema com a eina de coneixement, com a vehicle de cultura. En els primers anys del nostre segle, la intel.lectualitat rebutja el cinema comercial, cosa de firaires que no té cap funció educativa. Només són acceptats dos gèneres cinematogràfics, els documentals i els reportatges d'actualitats, en tant que tenen una funció pràctica, utilitària, educativa.

Quan es celebra per primer cop la Setmana d'Estudi del cinema espanyol a Ripoll el 1959, del director de l'organització, Fernando Espona demostra tenir encara una concepció anti-comercial del cine, entén que ha de ser  un "cine realista con remarque social" segons les seves pròpies paraules publicades al  Ripollés (n. 148). I ho practica en la seva pròpia producció.

Espona accepta les noves tècniques cinematogràfiques que fan del cinema una seriosa competència al teatre. És més, hi ha una major preocupació pel setè art, un desig d'elevar-lo i obtenir el seu màxim rendiment artístic. Per aconseguir-ho, cal menys comercialisme i més formació, segons Espona. La gran majoria veu el cinema com un mer espectacle. El cinema en realitat és molt més, és art, espectacle, indústria. De moment, a Espanya només teníem el segon element.

Tant els autors de la Generació del 98 com d’altres intel.lectuals posteriors no comprengueren el fenomen fílmic. Només alguns membres del Grup Poètic del 27, tret de comptades excepcions, foren els primers en entendre el cinema com a un fet intel.lectual i artístic nou. No obstant això, aquests van inhibir-se de la realització fílmica en arribar la II República. Treballar per a la indústria cinematogràfica estava desprestigiat i mal retribuït. A més, la implantació del “sonor” suposà la continuïtat de la concepció literària i escènica que es tenia del cinema en l’època anterior.

Durant la II República té lloc el naixement d’una autèntica indústria cinematogràfica espanyola. Des del 1932, amb l’aparició dels primers estudis sonors, el cinema espanyol pot lluitar amb èxit contra el cine euroamericà. Es funden les primeres productores sòlides, neix una escola documentalista que impulsà el curtmetratge quasi desconegut fins llavors al nostre país, sorgeix un interès i una conscienciació pública d’incloure el cine a l’ensenyament, especialment a Catalunya, on es permeten fer films en llengua autòctona, i es porten a terme iniciatives culturals com el Comitè de Cinema i el Primer Curs Universitari de Cinema, a Barcelona; i tot malgrat el desinterès del govern republicà, que gravà a la indústria del cinema amb càrregues fiscals. També és en aquests moments que apareixen cine-clubs per tal de culturitzar el poble, (a Barcelona dos, a Terrassa un, a Madrid, divuit,  Santander 2, a Segovia, Oviedo, Valencia i Cartagena, un) però a Ripoll arribarà molt més tard. També durant l’etapa republicana de la preguerra sorgiren una sèrie d’entitats, mútues, associacions, societats, que havien de facilitar el millor enteniment entre els diversos sectors cinematogràfics espanyols, així com no hem d’oblidar el fet bibliogràfic, gràcies a la publicació de llibres i revistes especialitzades, inèdit en el nostre país.

En un article de la revista local, Espona demana per a Ripoll un cine-club, per reunir en un lloc els afeccionats al cinema que es preocupen per l'estudi, moguts per inquietuds cinematogràfiques que manquen en films-folletons tipus ¿Dónde vas Alfonso XII...? realitzada per l’argentí Luis César Amadori el 1956, els "cuplés" i les "sissís" (Ripollés, 15 d'agost de 1959).

El cine-club arribaria, com a alternativa al cinema comercial mediocre, el 1971 de forma oficial, però en el 1968 es començaren les sessions. Això indica un nou impuls cultural que obliga a parlar d'una nova etapa en la història del cinema a Ripoll.

La guerra civil significà l’inici de la decadència de la indústria cinematogràfica del país just quan el nostre cinema anunciava certa maduresa creativa. Durant aquests anys de conflicte bèl.lic el cine només va servir d’eina propagandística e ideològica dels partits polítics. Amb aquestes actuacions es negava la consolidació de la infraestructura del futur cine espanyol.

55

6. COLOFÓenrere

Després de la desaparició de l'ARIC i de les sales Ideal i Molina, només queda una mínima expressió de l'activitat cinematogràfica a Ripoll en les sessions de cinema al Saló Condal, de l'Ajuntament, que projecta pel.lícules de caràcter comercial com ara Los puentes de Madison (13-15 de gener de 1996), els caps de setmana i els dilluns a la nit. Des dels 70 el cinema comercial ha estat de característiques similars a les de la dècada anterior, per això ens hem estalviat els llistats de totes pel.lícules que projecten aquests anys.

En una vila de gairebé dotze mil habitants, pot sorprendre que només es mantingui una sala de totes les que han conegut els ripollesos al llarg del segle i de les quals hem fet menció, però no ens estranyem quan aprofundim en la trajectòria que hem volgut reproduir ací i arribem a la conclusió que, en general, el poble ripollès no ha mostrat gaire interès pel setè art (i qui l’ha mostrat?), malgrat els esforços d'un grup d'intel.lectuals que hanfet palaesa la seva autèntica afecció pel cinema-art i han volgut transmetre-la al poble. La gent de Ripoll no ha compartit amb ells el desig de coneixement i fruïció davant la gran pantalla. La majoria ha entès el cinema com a espectacle i negoci, res més. No podem menys que lamentar-nos, però tot i així, l’activitat cinematogràfica en aquest segle a la vila de Ripoll ha estat prou important i no podem de cap manera ignorar-la.

7 BIBLIOGRAFIA enrere

Anuario Español de Cinematografía 1969 Ed. Sindicato Nacional del Espectáculo, Madrid, 1969.

Anuario del Cine Español 1955/56. Ed. Sindicato Nacional del Espectáculo. Servicio de Estadística y Publicaciones, Madrid, 1956.

CAPARRÓS LERA, J..M. : Arte y Política en el Cine de la República (1931-1939) Editorial 7 ½ S.A.Eds. Universidad de Barcelona, Barcelona, 1981.

­­­_______ El cine republicano español, 1931-1939. Dopesa, Barcelona, 1977.

CASTILLO GARCIA, Sofia i CAMPS FERNÁNDEZ, Olga: La guerra civil a Ripoll (1936-1939). Ajuntament de Ripoll, Eds. Municipals. Col. Història, 2. Ripoll, 1994.

Catàleg de films disponibles parlats o retolats en català 1982. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Barcelona, 1983. Guia Cultural de Catalunya.

CRUSELLS, MAGÍ I CAPARRÓS LENA: Las brigadas internacionales y la Guerra Civil Española en la pantalla (1936-1939) La Guerra Civil Española y las Brigadas Internacionales. Requena Gallego, Manuel Ed. 1998, Eds. De la Universidad de Castilla-La Mancha. Estudios, 42.

CRUSELLS, MAGÍ : La Guerra Civil Española: Cine y Propaganda. Ed. Ariel, 2000.

------------- Cine y guerra civil española: imágenes para la memoria.

Ediciones JC, 2006.

DALMAU I FONT, Agustí i FAIBELLA I MOLINA, Xavier : Història de l'Agrupació Ripollesa D'Iniciatives Culturals (A.R.I.C.) Ajuntament de Ripoll, 1995.

DEL AMO GARCÍA, Alfonso, IBÁÑEZ FERRADAS, María Luisa: Catálogo general del cine de la Guerra Civil. Madrid, Cátedra, 1996

GONZÁLEZ LÓPEZ, Palmira: Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-23) Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Monografies del Teatre, 20. Eds. 62, Barcelona, 1987.

GUBERN, ROMÀ: El Cine Sonoro en la II República (1929-1936)

JOSÉ I SOLSONA, Carles: Els cinemes a Catalunya. Evolució municipal i comarcal. Fundació Institut del Cinema Català, Barcelona 1994.

LASA, J.F. de: Aquell primer cinema català. Els germans Baños. Ed. Generalitat de Catalunya, Dept. de Cultura, Barcelona, 1996.

----------- El món de Fructuós Gelabert. Ed. Generalitat de Catalunya, Dept. de Cultura, Barcelona, 1998.

PORTER-MOIX, Miquel: Història del cinema català, 1895-1968, Taber, Barcelona, 1969.

-----------Història del cinema a Catalunya (1895-1970) Ed. Generalitat de Catalunya, Dept. de cultura, Barcelona, 1992.

POZO ARENAS, Santiago: La industria del cine en España. Legislación y aspectos económicos (1896-1970) Public. y Eds. de la Universidad de Barcelona, 1994.

La indústria del cinema a Catalunya Generalitat de Catalunya, Dpt. de Cultura, Barcelona, 1989.

SALA NOGUER, RAMÓN: El cine en la España republicana durante la Guerra Civil (1936-1939) Mensajero, 1993

 

ARXIU DE L'AJUNTAMENT: Actes de taquillatge, programes.

Catàleg de films disponibles parlats o retolats en català 1982 Dpt. Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barna 1983. Guia Cultural de Catalunya.

CINEMATÒGRAF . Annals de la Federació Catalana de Cine-Club. Història de la Catalunya Cinematogràfica, vol.1, curs 1983-84. Federació Catalana de Cine-clubs, Barcelona, 1984.

CINÓPOLIS Any I, 1929, n.9

EL PUIGMAL Any IV (1910), Any V (1911).

EL PIRINEU CATALÀ  Anys 1911-1915, n. 1-223

EL RIPOLLÉS Anys 1917-20, 1954-57, 1977-80.

SCRIPTORIUM Anys 1923-26.

LA VEU COMARCAL Anys 1914-1916

Programes de cine de P. Parramon.

PAGS. WEB I DOCS EN FORMAT PDF

Per a la introducció

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ripoll

http://www.idescat.cat/emex/?id=171479

http://www.ripoll.cat/municipi7_1.php

http://www.ripoll.cat/rutacultural1.pdf

http://www.ripoll.cat/entitatsculturals.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Santa_Maria_de_Ripoll

http://www.monestirs.cat/monst/ripoll/rp13mari.htm

http://www.artmedieval.net/ripoll.htm

http://www.artmedieval.net/ripoll.htm

Per a la resta de capítols http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGCC/Documents/Arxiu/SIS/cinema.pdf

REVISTES, SETMANARIS, CIRCULARS… "Arxiu Comarcal del Ripollès (ACRI)" http://www.arxiucomarcalderipoll.org/hemeroteca/ripoll/ripoll1.htm

A LES VALLS DEL TER I FRESER 1975-76

ALTAVEU ANYS 1931-1936

AMANECER Órgano interno de las Falanges Juveniles de Franco 1948-1960

ARIC Agrupació Ripollesa d'Iniciatives Culturals 1964-1977

EL PUIGMAL 1907-1912

EL RIPOLLÉS-EL RIPOLLÈS Portavoz de la Sección Literaria «Mossén Cinto» de la Academia Católica 1917-20, 1954-67, 1977-84.

Full Parroquial de Santa Maria de Ripoll (Primera època). 1910-1936

HUMANISMO 1936-37

RIPOLL 1913-1917

SENSE NOM Nº 1, 1907

TRIOMF Agost 1936- Agost 1937

LA VEU COMARCAL 1914-16

RESPLENDOR Abril-maig, 1937

Altres enllaços d’interès

Cinema català http://ca.wikipedia.org/wiki/Cinema_catal%C3%A0

El cine en Catalunya http://www.xtec.cat/~xripoll/hcinec1.htm

RIEROLA, José: Semana de Estudio del Cine Español http://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/76972/99479

cartells http://www.filmaffinity.com/es/film944495.html

http://www.cartelespeliculas.com/wp/

o http://www.imdb.com

http://www.iua.upf.edu/cinexp/cinexp2.html

http://www.fulltv.com.ar/peliculas/

http://www.benitomovieposter.com/catalog/ l

http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/1659/actes/ripoll

http://www.iua.upf.edu/cinexp/cinexp2.html

http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/historia_guerracivil.htm#FOTOGRAMAS_EN_GUERRA_

http://www.unav.es/fcom/comunicacionysociedad/es/articulo.php?art_id=145

enrere

Presentació Introducció Els cinemes de Ripoll Ripoll com a escenari.

El Cinematògraf:

Un substitut del teatre?

Colofó

Bibliografia HISTÒRIA DEL CINEMA A RIPOLL EL CINE-CLUB DE L'ARIC.V. EL CINEMA DES DELS ANYS 80 rosamariaserra.cat