FRAGMENTS D'OBRES PUBLICADES I INÈDITES (tornar a més fragments)

SOTA LA MEVA PELL
AMORS LÀBILS
EL JOC DE LES NINES RUSSES
SENSE FORMAT
QUAN ELS SOMNIS ES FAN REALITAT
RAONS D'ESTAT
MEMORIAS DE UNA PSIQUIATRA
LA SORT DELS DESGRACIATS
CARTES A ADRIÀ
L'ÚNICA CARTA
EL CINEMA A RIPOLL
TEATRE A L'HOSPITALET DE LLOBREGAT

 

SOTA LA MEVA PELL

Aquell hivern fou molt fred, i la Caterina comença a refredar-se. No se la veia gaire saludable, tossia i gemegava com un vell. Es posà molt pàl·lida i s’aprimà. Però la Caterina tenia fòbia als metges, deia que sempre volen restar dignitat a l’individu. No feia cas a ningú, i es deixà anar, semblava ja estar cansada de viure, malgrat que era encara jove. Feia temps que no veia el Marcel. Sense la seva llum, la Caterina s’anà apagant de mica en mica.Unes setmanes abans de posar-se malalta, em suggerí la idea de fer una exposició de les nostres pintures per donar-me a conèixer, vaig dir-li que em faria molta il·lusió si creia que les meves obres valien de debò. La Caterina creia que tenia talent i es va encarregar de tot, només havia de fer algunes trucades i ja tindríem sala. I així fou. Vam poder exposar a la  Sala Fortuny de Granollers. Els meus quadres es van vendre bé, el preu aproximat de bona part d’ells era de tres-centes mil pessetes. Però a part del que vaig guanyar, el que més m’agradà fou l’experiència de veure que la meva pintura tenia un valor. Jo vaig continuar fent una pintura abstracta, plena de colors, on abocava les tensions de la feina, per la qual cosa omplia l’espai de formes indefinides, però significatives, perquè sorgien del meu interior, i si en Sigmund Freud hagués vist els meus quadres, hagués endevinat els meus desitjos més íntims (...)

 

AMORS LÀBILS

Començava dient: -Saps com el Lluís ha declarat el seu amor a l’Alba? Un bon dia el Lluís cansat de la seva pròpia indecisió i desconcert anà a buscar l’Alba a la farmàcia on treballa i li manifestà així els seus sentiments: -Saps Alba, he estat pensant molt i em sembla que tots els meus mals es deuen que estic bojament enamorat de tu i encara no t’ho havia dit amb prou convenciment. He pensat que si tu no tens cap inconvenient, podríem casar-nos; ara bé, t’haig d’advertir que sóc un home difícil i amb moltes manies. Per començar, a la nit ronco, -i va interrompre l’Alba: -tant me fa! jo parlo! I ell preguntà encuriosit: -I què expliques a aquestes hores? -Tot el que em reprimeixo de dia. No facis cas del que digui, em fas callar si et desperto, però parlo amb veu baixa, no em sentiràs... -No crec, digué ell, perquè tinc un son molt profund, per això necessito anar-me’n a dormir aviat i llevar-me tard, haig de dormir vuit hores com a mínim. –No hi fa res, jo dormo poc, m’aixecaré abans per fer-te l’esmorzar. I continuà dient ell: -A mi m’agrada la pasta grossa, el calamar i la clara de l’ou. M’alegro –contestà ella- perquè a mi m’agrada la pasta petita, així que que podem esmicolar la que tu et deixis, ah! prefereixo l’arrebossat del calamar a la romana i el rovell de l’ou. Jo t’haig d’advertir que no sé cosir gaire ni faig bé la ratlla dels pantalons quan els planxo, però sé cuinar i sóc molt neta i polida. –Ja m’està bé, perquè vaig aprendre a cosir-me els botons a la mili, la mare m’ensenyà a fer les vores i sempre porto texans que no s’han de planxar. Escolta, parlem ara d’altres qüestions més transcendentals. Jo crec en Déu, en la seva omnipotència, crec que és el creador de l’univers i que quan morim podem anar al cel o a l’infern. I l’Alba respongué: Em sembla molt bé que hi creguis, perquè jo no n’estic encara convençuda. Jo només em crec el que veig i el que sento. Crec que estàs enamorat perquè en fas cara, però no puc creure que existeixi allò que no se’m manifesta empíricament. El fet que la ciència no ens ho pugui explicar tot encara, no vol dir que existeixi un artífex diví que amb la seva voluntat invisible ho faci possible tot, el que veiem i el que no veiem. M’entens? Quina mena de Déu permet que morin els nens d’inanició, que hi hagi guerres i misèries arreu del món. i que ens governin uns dements? Quan se’t mor algú que t’estimes molt, ni Déu et consola. És un Déu que exigeix les nostres pregàries i només de vegades ens són escoltades? Qui és Déu sense l’home? Qui precedeix a qui? –Evidentment Déu és el primigeni. –I replicà l’Alba: Com ho saps això? Des de quan se’n parla de Déu? Des que existeix l’home, i les coses només són quan es poden nomenar. I qui nomena les coses? L’ésser humà, per tant, Déu ha estat nomenat per l’home, a ell deu la seva existència, que no és mai ontològica, sinó lingüística. –Tu ets nominalista! -exclamà el Lluís, jo sóc més aviat escolàstic. Uns i altres no s’entenen. Però t’estimo encara que siguis atea. -Sóc nominalista, no atea! –li replicà un altre cop l’Alba. I el Lluís va seguir parlant sobre la mort: -A mi no em fa por la mort, perquè la vida terrenal és un pur trànsit cap a una vida eterna. I l ‘Alba li contestà: -A mi em fa respecte, no m’espanta la mort en si mateixa, sinó com s’hi arriba. El pitjor és que s’hagi de patir per deixar aquest món(...)

obra completa en pdf

 

 

 

EL JOC DE LES NINES RUSSES

Mentre em miro aquí assegut en aquest vell sofà mig estripat l’escletxa de la paret i la taca de la humitat; que traspua de la cuina de la casa de la veïna -ja li he dit mil vegades que s’ho fes mirar pel paleta-, mentre em fumo amb deliri potser l’última cigarreta, i em sargeixo els mitjons foradats; recordo amb tota claredat aquell dia llunyà en què vaig donar-me a conèixer al món sencer. Era jo, sí, el xicot per qui cap professor hauria donat ni cinc cèntims, aquell noi esbojarrat que bevia cervesa, per ofegar les penes del fracàs escolar i d’altres misèries, i conduïa de forma temerària una motocicleta negra i vermella; era jo aquell noi que havia crescut i madurat per la força dels anys i de les bufetades que la vida –molt amablement- m’havia donat, qui aquell dia era damunt l’escenari, davant de tothom, davant d’alguns coneguts i molts de desconeguts -sembla mentida, noi, que hagis arribat fins aquí, qui ho hauria dit! –em va dir el pare; per presentar una pel•lícula, que un servidor encara no sé per què ni com vaig dirigir força bé. Sí, el film va tenir èxit. Jo al•lucinava, de debò, no és falsa modèstia. Sóc molt sincer, i qui em coneix ho pot testimoniar. Però d’això, fa ja tant de temps! que em sembla haver-ho somiat. I és que, de vegades, encara que no és freqüent, els somnis es fan realitat. Ho reconec, vaig tenir molta sort; perquè en el nostre país, un gran país, sens dubte; el més normal, allò que es pot esperar, és que les il•lusions es marceixin i els projectes avortin, vençuts per la impotència i el desengany. Ja ho sé que és molt dur això que dic, però no m’agrada mentir ni enganyar. Les coses han estat així des que va pujar al poder el partit del Juanjo Pato. Si anem a mirar... què podíem esperar d’un ànec? El seu nom em recorda... una marca de detergent de wàters, però ell de netejar... res, més aviat va escombrar de mala manera els bons costums adquirits i va embrutir el nostre gran país. Dient això, m’estic arriscant, ja ho sé prou; però tant se val! Pels pocs dies que em queden de vida, per què he de callar jo? Quan un es mor, ha de buidar el bec, tant de bo que hagués estat més agosarat abans!. Ara que m’arrossego... ho haig de dir. Massa temps vam callar tots! Els hereus del Juanjo són més murris, saben dissimular més, però vaja, a mi no m’enganyen. Continuen essent amics de la que anomenem, bé o malament, “subcultura” i segueixen la persecució a qualsevol individu valent -heroi condemnat a la mort intel•lectual- que intenti recuperar la dignitat de la nostra CULTURA escrita en majúscules. Uf, que he dit ara!, segurament hi haurà qui em titllarà d’antiquat, perquè això d’una cultura única, ja fa temps que no es porta; ara hom parla de moltes cultures i d’interdisciplinarietat, de l’alta cultura i la cultura popular. Bah! Deixem-ho córrer, em faré el llonze per sobreviure una mica més. La meva fràgil salut ja no em permet lluitar contra la societat iniqua i insipient en què m’ha tocat viure. A més, qui és l’intrèpid ésser humà que pot definir “cultura”? És tan agosarat com definir què és la vida! No seré pas jo qui es fiqui en aquesta arriscada aventura, pels quatre dies que em queden! Amb prou feines podré comptar-los d’ara en endavant! (...)

obra completa en pdf

 

SENSE FORMAT

Assegut en un banc de l’estació d’autobusos, es distreia escrivint unes notes en l’agenda, oberta en el mes de setembre, amb la ploma daurada que li va regalar pel seu vint-i-cinquè aniversari la seva mare. Amb la mà esquerra subjectava una poma, ja ennegrida, i entre les cames sostenia una bossa de viatge no gaire grossa. Duia els cabells despentinats i els botons de dalt de la camisa, força rebregada, descordats. Qualsevol que el vegés, hauria pensat que havia passat allí tota la nit. Amb els ulls fixos sobre el paper blanc, no veié que una senyora gosava de seure al seu costat. En sentir un profund sospir de la dona, aixecà el cap i repassà de dalt a baix la figura femenina que féu el gest de voler descansar en l’únic seient disponible de l’estació. La dona anava més carregada que ell, portava tres bosses de plàstic plenes, el contingut de les quals, en Jaume hauria volgut endevinar; però no va caldre, perquè bessaven de plenes que anaven i pogué veure sense cap esforç unes robes de colors i unes flors pansides, potser per la forta xafogor que feia. En Jaume veié l’oportunitat de dirigir-li la paraula: -Senyora, s’adona que la vida és efímera com la frescor de la tinta en escriure? No dura més que aquests instants en què el traç recent fet llueix humit, al costat d’un altre ja sec i neulit. S’adona que la vida passa amb la mateixa celeritat que un núvol en un dia ventós? La senyora se'l quedà mirant i féu un lleuger moviment d’assentiment. Mirà el rellotge i tornar a fixar la mirada en el rellotge de la paret. El Jaume insistí, mentre donava les últimes mossegades a la poma: -Senyora, no li sembla que la vida és curta com un badall? No li agradaria que fos una mica més llarga? La senyora, impacient, li contestà: -Senyor meu, potser té raó en dir que la vida és curta com un badall, com la tinta humida o el núvol que es precipita no sabem cap a on, però ara mateix veig que la meva espera aquí se’m fa eterna i no voldria pas, si li haig de ser sincera, que la vida se’m fes igual d’interminable fins a dur-me a la desesperació. Tot ha de tenir un final perquè pugui tornar a començar, perquè sigui possible la il•lusió, altrament, quina esperança sobreviu a la infinitud? S’adona que les coses, cal que siguin breus? S’adona que no estic disposada a esperar per molt de temps aquest autobús i a suportar aquest esgotament que em fa dir bestieses a un desconegut? S’adona que en aquests moments –que siguin breus!- l’última cosa que desitjo és filosofar? -Déu n’hi do, per no tenir-ne ganes! Perdoni, si l’he molestada. No es van dir res més. El Jaume va continuar escrivint a l’agenda, ara en el mes d’octubre. La senyora se’l mirava de reüll i arrufant el nas. L’autobús encara tardà en venir. El Jaume tingué temps de menjar-se una altra poma que va treure de la bossa amb parsimònia, mentre la senyora, cada cop més nerviosa, començava a aixecar-se i mirar la recta de la carretera. Feia un gest de contrarietat en no veure’l venir i tornava a seure. Repetidament mirava el seu rellotge i el de l’estació, comprovant que fos la mateixa hora. El Jaume estava tranquil, relaxat, pensarós en arribar al mes de novembre. En girar el full, va arribar l’autobús i va deixar les anotacions del mes de desembre per després. (...) comprar

 

 

 

QUAN ELS SOMNIS ES FAN REALITAT

Llavors se’m va ocórrer ensenyar-li a llegir i escriure, per tal que en un futur poguéssim establir contacte almenys per escrit, tot i que els missatgers passaven molts perills pels camins i de vegades no arribaven al seu destí. Vaig convidar-la a venir a casa un dia per ensenyar-li alguns jocs i va acceptar. Em sembla que li vaig caure bé. Vam quedar pel dimecres següent, perquè la seva mare també hi venia a buscar hortalisses. A casa conreàvem verdura de tota mena, però pel que vaig esbrinar, tota no era nostra, perquè algunes terres les treballàvem per als altres. A final d’any donàvem al propietari els beneficis de la collita venuda al mercat, de la qual també ens fèiem càrrec, i part de la vianda, per abastir la casa. Una altra part era per a nosaltres, com a pagament pel treball. No sé si aquest sistema era usual, però a casa funcionava així, si no ho vaig entendre malament. Aquesta situació propiciava que poguéssim veure’ns de tant en tant, l’Elvira i jo, tot i que viatjaven molt, la dona i les filles d’en Rodrigo, perquè sempre anaven amb ell, menys quan ell considerava que podien córrer perill i llavors les encomanava als monjos de San Pedro de la Cardeña. Havia d’aprofitar aquella ocasió en què ens tornaríem a veure per conquerir-la. El desig de tornar-la a veure era tan acèrrim, que no vaig trigar a veure-la a casa meva, a Barcelona. Trucà el timbre i jo li obrí la porta com si fos el més normal del món, rebre una amiga a casa per fer els deures o per jugar una estona. No tenia, en principi, res d’estranya, però l’Elvira no era com les altres noies de la seva edat, vestia i pensava, parlava i gesticulava d’una altra manera, car l’educació rebuda no era la mateixa, i com que no havia trepitjat mai una casa del segle XX, l’Elvira se sorprengué de tot el que hi veié (...)

obra completa en pdf

 

RAONS D'ESTAT

El dia que vaig tornar al meu país, ja no era jove ni em sentia pletòric d’esperança i d’ingènua il•lusió; però estava força content. M’estranyà que els carrers fossin plens de gom a gom com mai no els havia vist durant els meus quaranta-cinc anys de vida a la ciutat. En arribar al centre, vaig observar que una munió de gent s’anava a la plaça de Catalunya i, encuriosit, vaig atansar-m’hi tot i anant carregat de bosses i desitjós d’arribar al meu apartament al més aviat possible. Feia fred i humitat, però això no em venia de nou. El que allí van veure els meus ulls, no podré oblidar-ho mentre tingui memòria. No m’ho podia creure, aquell espectacle em va glaçar, em va doldre més que vint anys a l’exili. Una fiblada punyent al meu cor féu que la meva alegria s’esvaís de sobte, i una tristor, un neguit molt profund, m’esqueixà inexorablement, com un llamp escorxa un arbre, i les llàgrimes se m’escapoliren, mentre al meu voltant feien festa. Recordo encara amb esglai aquella colla de joves uniformats que estaven cremant milers de llibres en una foguera enmig de la plaça. L’olor de socarrim era intensa. El fum s’estenia per la ciutat. Tanmateix, les flames no escalfaven el meu cor glaçat. La gernació aplaudia, cridava visques, s’engrescava, incomprensiblement, cada cop que aquells brètols llançaven una pila més de llibres al foc. No vaig poder resistir-ho més, vaig defugir-ne tan de pressa com vaig poder, obrint-me pas entre la multitud que m’esbroncava. Vaig enfilar pel carrer de Balmes, deixant enrere aquell nefast escàndol, cercant un silenci que m’alleugés de la contrició. I jo que em creia que amb l’edat un es cura d’espants! Vaig trigar uns deu minuts en arribar a casa, se’m van fer eterns, perquè les cames em feien figa, el cor em bategava massa de pressa, i en pujar les escales esbufegava, no com anys enrera en què les pujava de dos en dos, menjant-me el món a cada pas. L’apartament era ple de pols, vaig trobar alguns fastigosos escarabats panxa enlaire al menjador, i a l’habitació, les persianes de les finestres eren completament abaixades. L’ambient era llòbrec, de tenebrosa foscor i, tot ell, pudia a tancat, a ràbia continguda i a records. Tot i així, em vaig sentir millor, era a casa finalment i en aquest espai havia de començar de bell nou la meva vida, ara que tenia tot el temps lliure que atorga una merescuda jubilació. Tot i estant força cansat del viatge, no vaig poder aclucar els ulls en tota la nit, em desvetllava aquella imatge de l’incendi que em venia al cap un cop i un altre, com una bel•ligerant maror. Em tombava d’una banda a l’altra, neguitós, tenia calor, molta calor. Em vaig treure el pijama, però el llit ja era un braser, una pira, i jo m’encenia tot. Quinze anys feia que no trepitjava casa meva. M’hi sentia estrany, a la meva pròpia terra, ja no comprenia tot allò que m’envoltava, l’ambient sufocant que hi respirava. Se’ls havia begut l’enteniment, a aquells brètols que cremaven els llibres farcits de saber? Per què tothom celebrava aquell crim? Em ferien a mi, com a escriptor que viu per a la literatura; com a home que estima els llibres; atemptaven cruelment contra la cultura escrita, contra la meva civilització, o potser només contra les meves conviccions de lletraferit? qui compartia en aquells moments el meu dolor per aquella injusta destrucció? Em sentia terriblement sol (...) comprar

 

 

MEMORIAS DE UNA PSIQUIATRA

Volvió en taxi a casa. Llovía intensamente y estaba refrescando. Gozó del olor a tierra mojada. Siempre le había gustado. Durante el trayecto, el ruido perseverante del parabrisas la sumió en un sopor que no desveló hasta que el conductor puso la radio y entonces la música le llevó algunos recuerdos. En efecto, rememoró a sus antiguos compañeros y las guardias nocturnas. Le vinieron a la cabeza algunos rostros -aunque algo borrosos- con la bata blanca, especialmente los de Ramón y Juanjo, que compartieron con ella largas horas de guardia que amenizaban a veces con una suave música a veces tatareada; instantes de tranquilidad que alternaban con otros de angustiosos en que sufrían el ansia de salvar una vida y padecían el pesar o la impotencia de no conseguirlo. Después llegaron Cristina y Gerardo. Con ellos había compartido todavía más. Conocían muy bien sus vidas, pues trabajaban, comían y bromeaban juntos. Los echó de menos el día que abandonó el hospital para ayudar a su marido. Aquel día no quiso mirar atrás al cruzar la puerta. Estaba cansada de los neurasténicos, de los desequilibrados, de los lunáticos, y decidió dedicarse a la investigación, reconocía que el trabajo con su marido había sido menos doloroso, más gratificante, pero también a veces más rutinario, hasta que estuvo a punto de dar con la fórmula, luego se intensificó el trabajo. Friedrich se quedó solo, obligó a Luisa a descansar, -haces mala cara- le dijo –me encuentro bien- contestó Luisa- -Descansa- Y ella le obedeció porque se sintió desfallecer en más de una ocasión (...)

 

 

LA SORT DELS DESGRACIATS

Em dic Destí i encara tinc alguns problemes d’identitat, perquè no sé d’on vinc ni on vaig. Això sí, sé que faig. M’explico: No tinc pares ni cap altre ascendent, ni fills ni amics, així que en la meva soledat faig allò que més em convé sense cap mena d’entrebanc físic ni moral. No em costa gens prendre decisions, i de forma ràpida, si cal. La plena llibertat pot ser problemàtica per segons qui no se sàpiga governar, però en el meu cas és un goig. Les meves actuacions han suscitat, susciten i possiblement suscitaran, això sí, moltes crítiques. Pel que sembla sóc el responsable de moltes desgràcies, però també ho sóc de moltes alegries, perquè de vegades porto allò que s’anomena “sort”. Val a dir que aquesta és molt ben rebuda. Un punt al meu favor. Però no puc actuar a gust de tothom. Les meves actuacions són completament arbitràries. Hi ha qui n’és conscient. Hi haurà temps més endavant de comprovar-ho. El cas és que tinc una feina, i en èpoques de crisi cal valorar-la, diuen alguns. És clar que no la cobro, la feina, i en això també em sento diferent, perquè qui més qui menys treballa per cobrar, tret d’excepcions, que sempre n’hi ha, afortunadament. Però penso que fóra un lleig cobrar per la meva feina, d’una banda perquè en molts casos no satisfà plenament les expectatives de la gent i d’altra banda, perquè quin sou recompensaria una feina de vint-i-quatre hores i de tres-cents seixanta-cinc dies l’any? Malgrat no tenir massa consciència del temps –mot força inintel•ligible per a mi- sospito per pura intuïció que, efectivament, transcorre quelcom que flueix com l’aigua d’un riu. Els humans han posat noms a certes fragmentacions objectives del fluix temporal, sens dubte per entendre’s. Perquè per a ells no és el mateix cobrar un sou mensual que setmanal, ni pagar allò que anomenen “hipoteca” en vint-i-cinc anys o en quaranta. Ara bé, una altra cosa és la consciència –quelcom subjectiu- de cadascú d’aquest fluix temporal. Segons sembla, els humans tenen una sensació del pas del temps segons la seva experiència. Per això és subjectiva. Jo que no tinc res d’humà ni de cap altra mena, no ho entenc gaire bé. Per mi, només hi ha una sola cosa: l’eternitat. M’explico sense embuts: qui les passa magres té la impressió que el temps no transcorre, mentre que corre massa i fins i tot volant quan s’ho passa bé i les coses li funcionen. Això ho he après dels humans, és clar, amb els quals tracto, tant si m’agrada com si no, des que existeixen. Confesso que a mi em va bé tot, no conec cap sentiment de culpabilitat, no tinc cap remordiment de consciència, no sóc ni feliç ni infeliç (...)

-Agafa aire, tot el que puguis i... bufa ben fort! Més, més, més encara! Bé, torna a agafar aire i descansa. Un sospir profund de la Laura.
-Però hi tornem un cop més.
-No n’hi ha prou? –pregunta-. No puc més.

-Vinga, la darrera –insisteix la infermera. Agafa tot l’aire que puguis i treu- lo tot quan jo t’ho
digui, preparada? Respira tranquil·la Laura, i…. ara bufa ben fort! Més, més , més… agafa aire,
molt bé! Veus com no ha estat tan difícil?

–Uf. No ho saps prou!
-Ja estem llestos avui. Imprimeixo els resultats i te’n podràs anar.

-Com ho he fet? Pitjor que l’últim cop? –pregunto com si no ho sabés… no m’enganyo pas-
-Sí... Dona, de vegades el mal temps o un refredat influeix…A veure què et diu el metge.

- Ja, les baixes pressions no em van gens bé. Adéu. Agafa el sobre, l’obre i mira els números.
Ho sabia… vaig a seure en el banc, descanso fins que em vegi amb cor de pujar a la sala de visita.
Avui no funcionen els ascensors, ves per on i jo els necessito més que mai.

Obra completa en format pdf

Sol·licitar obra completa per correu. L'enquadernació i la tramesa es cobren.

 

CARTES A ADRIÀ

Estimadíssim Adrià: Ja les poncelles del gessamí són a punt de descloure's, els nius són plens de moixonets que xeriquen, i es fon el glaç de les serralades, no et diu res tot això? Sí, Adrià, és la primavera!. No se t'omple el cor de joia? Ai, Adrià, l'hivern és amb tu. No res, prou que ho sé, pot esmerilar-te el glaçó del teu cor i em deies que tenies fred, que eres molt fredolic..., eres tu, Adrià, que dus dins teu la gebrada, no ho veus, Adrià, que la candela et perjudica també a tu? Com m'hauria agradat veure't esllavissadís! Adrià, ma vida és ja només un fluix continu de records i desitjos incomplets. Un mur massa gruixut, infranquejable, és enfront meu i no em permet seguir endavant, gairebé no em permet somiar més si no és dolorosament, amb neguit. Està bé, recordaré —si més no, altra cosa ja no puc fer— els meus somnis passats, els reviuré com si fos ahir, fins que els estels s'esvaeixin i senyoregin la meva por negres núvols de tempesta que s'atansaran a mi irremeiablement, i se m'emportaran, com el lladre se'n duu una joia de molt valor, cap a l'amagatall, al qual tots hi arribem, més tard o més d'hora, amb desgrat, perquè ens arreplega amb un desig o un somni guarit en fals. Saps quin ha estat el meu, Adrià? Ja t'ho imagines, oi? Besar-te i acaronar-te fins a fer-te perdre el sentit, àdhuc la teva individualitat. Llavors, sí, s'hauria fos el teu glaç enmig de la roentor del meu cor. No ha estat així... la realitat és molt diferent al somni, no m'has atorgat aquest bé per a la meva vanitat. No t'he vençut, malgrat la meva tenacitat. Ai, Adrià, els somnis donen ales —sort d'això!— i he pogut aixecar el vol per damunt de les tristeses que presideixen la més cruel evidència. I ara t'explicaré quin somnis he tingut, perquè això encara em revifa. He somiat que agafats de la mà passejàvem sota els pins i els desmais del Parc de la Ciutadella, que tu donaves menjar als ànecs del llac i muntàvem en una de les barques, llavors tu remaves amb un graciós moviment de davant i enrere, enrere i endavant, i jo em feia un tip de riure, et veia fort i segur, no ens encallàvem com els altres, tu ho feies perfectament, com un autèntic professional, no perdies el rumb, perquè tenies molt clar el teu destí. I jo també el tenia. Remaves traçut i sense cap esforç, mentre jo t'observava els braços, les mans, el rostre, el tors, em semblaven meravellosos, únics, perquè eren teus; els cignes s’atansaven a nosaltres, els tocava suaument el caparró amb una flor i no s’allunyaven, llavors deixaves els rems i em feies una foto, —immortalitzaré aquest instant de dolça serenor, —em deies amb un somriure—, i m'apropava i et feia un petó llarg, intens, i m'abraçaves, i ens oblidàvem dels rems, dels cignes, dels salzes ploraners, i ens deixàvem transportar fins a un indret on només érem tu i jo i el xericar dels ocells, i llavors nodrits de tant amor, em deies et compraré un canari, per què? vaig preguntar jo, perquè el cuidis com a mi, ai, no, Adrià, un ocell no, per què no? perquè es mor, i jo no? vas respondre'm, ai, no, Adrià, tu mai no, almenys mentre sigui viu el meu cor. Primer em moriré jo. I doncs, vols que sangloti la teva mort? Si és sangloteig d'amor... llavors em despertava amb llàgrimes als ulls i amb un dolç sabor de mel de tarongina als meus llavis sadollats(...) comprar

 

L'ÚNICA CARTA

L’esclat de la guerra arreplegà en Marcel Serrallonga a Moscou, on havia estat convidat per Johannes R. Becher, redactor-cap de la revista Internationale Literatur, edició alemana de l’Associació Internacional dels Escriptors revolucionaris, per conèixer de més a prop els articles dedicats als lletrats espanyols i contactar amb altres intel·lectuals. En Marcel, com a reconegut estudiós i crític literari dins el seu àmbit, viatjava sovint per Europa; de vegades donava conferències, en d’altres ocasions contactava amb altres intel·lectuals i periodistes, tanmateix visitava les biblioteques, on feia investigacions que després, a la tornada, convertia en articles o assajos que publicava en revistes literàries o en diaris. El seu futur prometedor s’estroncà amb l’esclat d’una guerra fratricida que alterà no solament la seva vida sinó la de tots els espanyols.

La seva dona, la Carme, que s’ensumava l’adveniment imminent dels temps tempestuosos l’havia advertit :

-Marcel, no te’n vagis ara, que això pinta molt malament. Cremen esglésies cada dia, sovintegen els assassinats… això de cap manera no pot acabar bé…

-Però, Carme, ara que he aconseguit el visat... No pateixis, dona.

-Ai, Marcel, que no em vull quedar sola ací… i si no pots tornar?

-No siguis exagerada, Carme. Haig d’anar-hi ara, potser després no podré. Només són quinze dies. Ja veuràs com no passarà res -li havia respost ell sense massa convenciment.

La Carme no insistí perquè prou sabia que al Marcel no se’l podia convèncer fácilment. Un petit mareig al matí li havia fet abraçar l’esperança d’estar embarassada, tot i que ja tenia experiència de falses alarmes i no volia avançar esdeveniments innecessàriament. Fer-se il·lusions, però, era quasi inevitable. Pensà que quan el marit tornés de Rússia ja en podria estar més segura.

El viatge fou llarg i esgotador, però l’acolllida fou molt calorosa. En Becher i altres intel·lectuals russos i espanyols foren molt hospitalaris. El portaren a visitar la ciutat. L’impressionà la grandiositat de la plaça Roja, li encantaren les esglésies, el Jardí Neskuchny i el Gorky Park. S’assabentà per ells de l’inici del conflicte bèl·lic i se’n penedí durant uns segons d’haver deixat sola la Carme. El telegrama de la dona arribà més tard. El Marcel s’adonà que l’estança s’havia d’escurçar, malgrat que allà s’hi trobava molt bé, entre amics, abans que s’iniciessin les campanyes de repressió política i persecucions. El Marcel decidí tornar més aviat a casa. Els seus amics varen animar-lo i li van donar suport perquè confiaven en què la guerra seria curta i la victòria, sense dubte republicana. No obstant això, ell no les tenia totes i marxà amoïnat. Encara sort, que miop com sóc no em cridaran a files -va pensar el Marcel.

Obra completa en pdf..

Sol·licitar obra completa per correu. L'enquadernació i la tramesa es cobren.

 

 


EL CINEMA A RIPOLL

A l'hora de fer un repàs pel que ha estat l'activitat cinematogràfica a la vila de Ripoll, ens hem endut una grata sorpresa. Hem descobert, d'una banda, mitjançant les revistes locals, l'existència d'un grup d'intel·lectuals afeccionats al Cinema que han portat a terme iniciatives culturals en aquest àmbit molt lloables. Aquestes iniciatives s'han reflectit en diverses activitats de les quals, n'hem volgut parlar en els capítols referents al desenvolupament de les Setmanes de l'Estudi del Cinema espanyol, i al naixement del Cine-Club ARIC, sobretot.

Però, d'altra banda, també ens ha penat el fet que aquest interès pel setè art no hagi estat compartit per la majoria i que el gran públic hagi preferit un "Cinema comercial", i per això a ell també hem hagut de dedicar bona part del treball, en ser al cap i a la fi, el predominant.

Hem intentat equilibrar les dues maneres de fer i concebre el cine adoptant un criteri cronològic per seguir de prop la trajectòria cinematogràfica al poble de Ripoll.(...)
obra completa en pdf

TEATRE A L'HOSPITALET

Enfrontar-me al repte de fer una història del teatre de l’Hospitalet sorgí com a fruit de la curiositat, no solament per l’activitat teatral de la ciutat on visc, sinó també per la seva història. Endinsar-me dia a dia en els aspectes històrics, socials i culturals de la ciutat que han contribuït a l’aparició d’entitats i associacions, de grups i Cies teatrals en tots els seus barris, ha estat una experiència enriquidora que ha estimulat encara més el meu interès per la ciutat.

Malgrat les dificultats amb què m’he trobat a l’hora d’investigar els grups de teatre (desapareguts la majoria, alguns de vius encara), que han proliferat -com a la resta de Catalunya- des del s. XIX per tots els barris de la ciutat, tot i la informació dispersa i incompleta que he trobat, sobretot a l’arxiu històric i en el CEL’H o en la premsa local; malgrat el problema de contactar amb antics membres i, tot s’ha de dir, la poca o nu l·la co l·laboració en alguns casos, em sento satisfeta per la tasca -sens dubte inèdita- d’haver recollit en un treball de conjunt, si més no d’haver-ho intentat amb el màxim de rigor que m’ha estat possible, tota l’activitat teatral del s XX, concretament des dels anys 60 del s. XIX, en què van aparèixer entitats tan emblemàtiques com El Casino Harmonia, la Societat Recreativa Unió Hortènsia, després el Casino del Centre o una mica més tard, El Centre Catòlic;  fins a l’actualitat, l’any 2012. (Fragment de la presentació) ENTRAR