MÉS FRAGMENTS D'OBRES

 

EL TEATRE AL BERGUEDÀ

Berga, l’antiga ciutat ibèrica Bergium que s’enfrontà a l’expedició romana de Ponci Cató al 195 a.C., ocupa actualment una extensió de 22,54 Km2 i té 13.905 habitants. Representa el punt de confluència econòmica, social i de comunicacions de la comarca. La ciutat s’estén al peu de la serra de Queralt i de cara a la vall de Llobregat. El terme municipal originari s’identifica amb el terme parroquial de Sta. Eulàlia, patrona de la ciutat, al qual es va annexionar el de la Valldan el 1963. Pel que fa al teatre, a finals del s. XIX ja funcionaven alguns grups vinculats a les associacions recreatives existents i es feien Pastorets, però la nostra documentació és escassa, coneixem millor la tasca posterior del Centre Catòlic de l’ASC Patronat, de la Congregació Mariana, del Casino i sobretot de la Farsa al T. Munic., sense oblidar els Pastorets de Pitarra que es venen fent des de fa cent anys i constitueixen una tradició tan arrelada gairebé com la Patum. Els grups existents han estat formats per gent que passa d’un local a un altre per diversos motius, sovint a causa d’escissions interiors dels grups. La guerra civil també comportà alguns canvis importants. L’època limita i possibilita aquests traspassos (exilis, fusió de grups de dones i homes des dels anys 50...) i l’elecció de determinades obres, per exemple, del repertori del teatre catòlic en els centres catòlics, o l’èxit de les obres de certs autors (Pitarra, Guimerà, J.Mª de Sagarra...) Les generacions d’actors es van succeint també a causa de l’envelliment o morts d’aquests, sovint hi treballen en la mateixa obra famílies senceres. Parlarem en aquest capítol de l’activitat dels grups que actuaven en els locals esmentats –de forma més o menys regular i en algun cas de forma més aviat esporàdica- i dels autors i actors teatrals de la ciutat. El teatre a Berga, com a la resta de la comarca, ha estat predominantment teatre català de tall tradicional, teatre de text, de diàleg i escenografia de cartró; en aquest sentit, el grup Tràfec Teatre que funciona actualment trenca amb aquest criteri i fa una proposta absolutament novetosa en l’àmbit comarcal, en incloure el gest i els elements àudio-visuals. Però aquesta alternativa conviu amb els més tradicionals Pastorets de Nadal i el teatre clàssic que fa La Farsa i també el grup Calaix de Sastre al Patronat. Ens referirem també al Congrés Internacional de Teatre Popular celebrat a Berga. Però prèviament farem un repàs pels escenaris on han tingut lloc les diferents representacions (...).

Al segle XIX Berga ja disposava d’alguns espais teatrals, segons podem saber pel llibre de l’advocat Jacint Vilardaga i Cañellas (1856-1936), autor de diverses obres, entre les quals el drama La pubilla del castell i lesEfemèrides Bergadanas (1919) Concretament en l’Efeméride nº 287, corresponent a l’any 1819, ens diu que l’Ajuntament fa erigir a la plaça del Vall dels Estudis (Pl. Viladomat) un espaiós teatre que es batejà amb el nom pompós de “Opera”. Ja a l’últim quart de segle, un 6 de febrer, es comença a fer funcions en un altre teatre, el Quevedo (Cal Negre), situat entre la plaça de Sant Joan i la Ronda de Queralt, on era el Palau dels Peguera. (efemèride nº 463). El féu construir el propietari de la Casa D. Ramon Escobet, i el decorat escènic el va finançar la Societat Recreativa Prosperitat Bergistana, instal•lada en el mateix edifici. Uns anys després, diu a l’efemèride nº 478, “queda fundada una sociedad titulada Fomento Católico”, era l’any 1886. El local es va ubicar en un primer pis del carrer Major núm. 2, on només hi havia platea. Aquesta societat s’organitza amb els elements d’una altra societat existent anomenada Juventud Católica, inaugurada el 1878. El nom indica l’objecte i la característica de la societat, l’haver tingut sempre un “pasable cuadro de actores aficionados”. Els seus presidents han estat: D. Pedro Bonet, D. José Santandreu (ho és el 1898), D. Lorenzo Picart i de Gayola, D. Luis Viladot i Bordés i D. Ramon Badia i Masanés. En aquest moment ho era D. José Coma i Florejachs. El 1898 també són a la Junta Josep Currubí com a tresorer, Reverend Martí Santandreu (Consiliari), Miquel Badia (vocal), Reverend Josep Muxi (Rector de St. Joan) i el Dr. Ramon Huch, segons podem saber pel diari Lo Pi de las tres brancas (25-12-1898, núm. 3, Any I), on també trobem el nom oficial del teatre del Foment Catòlic: Colón. Però es coneixia més amb el nom de Cal Minga. Fins a 1918 els Pastorets es representaren a Cal Minga. OBRA COMPLETA Prohibida la reproducció total o parcial d’aquestes obres mitjançant impressió, fotocòpia, microfilm o qualsevol altre sistema, sense permís de l’autora.

 

 

ARTICLES A LA REVISTA ATENEA

VIATGE: UTOPIA I PELEGRINATGE

Quan el viatge és una recerca d’una societat ideal i perfecta, hem de parlar d’Utopies. El terme va ser emprat per primer cop per T. Moro en la seva Utopia (1516) inspirada en la República de Plató. La visió d’un Estat ideal, igualitari, on ningú posseeix res en propietat es present en obres d’autors posteriors: la Nova Atlàntida (1627) de Bacon, on es descriu una comunitat política, ideal, regentada per científics; La ciutat del sol (1623) de T. Campanella, on es practica el comunisme radical i la Nova Solyme de Gott. A la 2ª meitat del XVIII, els relats dels viatgers reflecteixen la confiança en l’home per fer real la utopia. El Viatge a Icària (1840) de Cabet és un exemple del viatge imaginari a una ciutat ideal que persuadeix l’home de la possibilitat de sortir de la misèria material i moral. L’antecedent d’aquest pensament utòpic, però, cal buscar-lo en Hesíode que explica en Els treballs i els dies l’existencia d’una antiga Edat d’Or en què els homes vivien com déus, sense penes en el cor, exempts de misèries i de vellesa, alliberats del treball i el dolor, reviscuda per Ovidi i Virgili, i de la qual en parla el Quixot en el seu viatge. El socialista utòpic, Saint-Simon considera que l’Edat d’Or encara ha de venir. El viatge ha estat també l’instrument de la recerca espiritual en què també hi ha un alliberament utòpic. És el cas de les novel•les bizantines, en què els herois també abandonen una societat imperfecta, però han de creuar mons estranys plens d’amenaces, i han de patir nombroses proves i lluites abans d’arribar al seu destí; en arribar, els seus patiments es veuen compensats per una saviesa superior i ja poden tornar a la seva societat per perfeccionar-la(...)

 

LA PERVIVÈNCIA DEL MITE A LA LITERATURA

La pervivència del mite en el s. XX “Penélope.- La memoria de Ulises era bastante mala: en veinte años no se acordó de mí...” (Por qué corres Ulises? A. Gala, 1975) Deia Ezra Pound que el mite grec desperta cada cop que algú que ha passat per una experiència psíquica delitosa intenta comunicar-la als altres. Més tard, T.S. Eliot, a propòsit d’Ulisses de Joyce, parla del mètode mític emprat per aquest autor com a un pas endavant per fer el món modern possible per a l’art. C. Pavese assenyala que fer poesia significa portar a la seva evidència i al seu acompliment fantàstic una llavor mítica. Heus ací alguns exemples de la fascinació de l’home contemporani pels mites, el retorn al seu llenguatge simbòlic, l’interès per allò primitiu i salvatge que revela la crisi de la fe en la raó i la insatisfacció de la pregunta de l’home pel seu destí. El mite perviu en molts altres autors del s. XX: E. O’Neill (El luto le sienta bien a Electra), Borges (El Aleph), R. Darío (Prosas profanas), Joan Maragall (Nausica), S. Espriu (Les roques i el mar, el blau; Antígona), Martín-Santos (Tiempo de silencio), B.Porcel (Nausica, Els argonautes), J. Sarsanedas (Mites), M. Llor (Tàntal), Carles Riba (Elegies de Bierville)... El mite a l’antiguitat L’home sempre ha cercat els seus orígens i els misteris que l’envolten. Per això, el mite arrela en fases del procés de civilització com a forma adequada de percepció de l’univers. La cultura grega basteix un corpus mític, homogeni, vinculat a la religió, que subministra una primera interpretació del món. Amb el temps, el mythos es buida del contingut metafísic i cedeix davant del logos, l’explicació racional del món (...)

LA MORT A LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA

La “meditatio mortis” ha estat una constant en la literatura des de l’Antiguitat, perquè la mort és el contrari de la vida, la seva perllongació o traïció. Però el tema no ha estat evocat sempre en els mateixos termes. En alguns moments s’ha vist positivament, amb cert optimisme fins i tot; en d’altres, s’ha dramatitzat, segons la vinculació establerta amb l’existència, el seu sentit, el suïcidi, el destí, la soledat, la immortalitat, l’amor i l’erotisme. Pels antics, la mort és un fet natural que esdevé un dia fixat per a tothom, una llei igualadora, una inexorable necessitat del destí, un desésser, no és pas un càstig, així ho manifesten Horaci, Virgili i sobretot Sèneca. Per Lucreci, la mort és renovadora, no és anihilament, sinó desintegració de la matèria en els seus elements de manera que aquests queden lliures per a la creació d’altres éssers. Per Homer, Plató i els neoplatònics l’ànima és immortal, mentre que els estoics i epicuris ho dubten. A l’Edat Mitjana, en canvi, preval el caràcter negatiu de la idea de la mort. Hi ha literatura difusa de la mort i literatura concreta com els Vers de la Mort del monjo Helinand i especialment les Danses de la mort, dances macabres que usen ja l’efecte per contrast, com al barroc i al romanticisme; en presentar-la com la major enemiga de la vida i del món, com diu Juan Ruiz, i associar-la al menyspreu del món i la vanitat dels bens terrenals (la vanitat de les vanitats extreta de l’Eclesiastès). J. Manrique proporciona una visió cristiana de la mort. Es basa en la tradició (poesia elegíaca del seu temps, Biblia, Horaci, Séneca...) pel que fa al poder igualador i arrasador de la mort i a l’ubi sunt; però és original en proporcionar un exemple del bon morir, la mort madurada del seu propi pare.

L’APOCALIPSI: UN MALDECAP DE TOTS ELS TEMPS

“L’ésser humà es transforma en un volcà que imperceptiblement absorbeix l’escalfor del subsòl i que, en un moment determinat, tremola i s’esfondra sobre si mateix.” Aquesta és una de les formes que ha adoptat l’apocalipsi en la literatura contemporània. A ella, s’arribaria per l’explosió dels caps nuclears que hi ha actualment i la consegüent contaminació de l’aire. La trobem en la novel•la recentment publicada en català del txec Ivan Klíma Amor i brossa. Altres narracions dels nostres temps ens proporcionen diverses formes de presentar-se la fi del món. En Un foc sobre l’abisme de V. Vinge uns científics humans del regne fictici de Straumli desencadenen involuntàriament un poder terrorífic destructor de milers de mons, del qual només pot escapar una nau amb una parella de científics i els seus fills, en descobrir i alliberar un antic artefacte transcendent causant d’una plaga mortal. En El libro del día del Juicio Final (1997) de Conni Willis el poder maligne de l’any 2054 prové d’una malaltia desconeguda, mentre que en The Stand de Stephen King mor un 99% d’humans per un virus que s’escapa d’una base americana a Texas i els supervivents es reuneixen en dos bàndols, el Bé i el Mal.

MORIR-SE DE PARAULA

Que la nostra llengua és rica en expressions referents a l’acte de morir-se és indubtable: obrim sinó un diccionari i cerquem aquest mot. Al costat del seu significat –“cessar de viure o de funcionar quelcom” trobarem un munt de sinònims, derivats i frases fetes que, de vegades, s’utilitzen com a eufemismes, per apaivagar el displaer que causa la paraula morir-mort i, fins i tot, en determinats contexts, afegir una nota humorística. Fixem-nos bé: podem estar a les acaballes quan ens consumim, expirem, agonitzem o traspassem, podem anar-nos-en al calaix, aclucar els ulls o fer l’ànec quan defallim, finem o la dinyem, malauradament també paguem tribut a la mort quan tanquem els ulls a la llum i sortim d’aquest món després de fer el darrer badall o exhalar el darrer sospir, llavors podem retre l’ànima i estar en capella o fer la cuclaina, perquè ens trobem entre la vida i la mort i amb un peu al sepulcre. En qualsevol cas, procurem que no ens carreguin el mort, que fóra pitjor encara. Una altra qüestió és com l’ésser arriba a l’extrem indesitjat de perir. Algunes expressions habituals ens recorden les múltiples possibilitats: de vegades es mor de fred, de son, de gana o de vell, llavors es mor tranquil•lament, com un pollet; també hi ha qui mor de forma violenta, el ferit de mort i el sentenciat o condemnat a mort en una presó de mala mort. També és possible que ens tinguin per morts, ens trobem amb la mort a la gola o ens fem els morts, però evitem que el campanar toqui a morts i ens portin al tanatori, paraula derivada de la grega thanatos que vol dir mort, òbit, decés, defunció o extinció. Finalment, ens morim de ganes per recordar que el nostre lèxic ens proporciona un futimer de derivats de “mort”: mortaldat, mortalitat-immortalitat, mortalla, mortificació, mortal-immortal, morent, moribund, mortuori, moridor, mortífer, mortificador; amb els quals ja acabem per no entrar en un exànime punt mort.